'La vida en l'abisme'

La meua novel·la més autobiogràfica és La vida en l'abisme.

I el principi la novel·la és la partida de copo, que em va marcar.

El copo és un joc molt simple, però molt cabronot.

Més que parlar del joc, parlava de jugadors; de l'època, també.

El joc està present en la novel·la, però està a través de l'actitud humana.

Com a aquells que van al precipici i tornen a caure-hi, i com a aquells que viuen a la vora de l'abisme tranquils.

A la vora de l'abisme.

Era tot això el que m'interessava.

Perdedors que viuen molt bé.

Gamba i cigala, si pot ser, cada dia. (RIU)

Són perdedors?

Sí. Però això és el meu sentit pragmàtic de la vida.

Jo soc molt pessimista, però paella cada dia, per dir-ho d'alguna forma.

Perquè la fórmula és o paella o pastilla.

Jo paella.

Soc pessimista, però deprimit mai.

Sé que el món està molt malament, que em moriré i segurament tindré malalties, però cada dia per a mi ha de ser…

Una festa, no?

Perquè llig un bon llibre, perquè tinc una reunió d'amics, pel que siga.