El llenguatge periodístic

À Punt pòdcast

Beniparlem, un pòdcast per aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Bon dia des d'este poble anomenat Beniparlem, que també és un pòdcast d'Apunts de llengua. Hui parlarem de la llengua estàndard, que és la que s'espera que utilitzem quan escrivim gèneres de text tant periodístics com acadèmics, com en un examen de valencià, per exemple. I ho farem acompanyades de dos comunicadors joves, però que no han parat de treballar. Vinga, comencem presentant els convidats, que són Sergi Moyano i Cèlia Cerezo. Però, primer els saludarem. Hola.

Hola, què tal?

Sergi Moyano és un periodista de Carcaixent que ha estudiat a la Universitat Jaume I periodisme i que ha treballat per a mitjans de comunicació com ara TV3, el Levante, À Punt, Televisió Espanyola i, a banda, ha fet altres projectes sobre memòria històrica i altres documentals i reportatges, no?

Sí, un poquet de tot.

Ha fet de tot dins del periodisme. L'altra convidada és Cèlia Cerezo, que també és periodista, és de la Pobla de Vallbona, al Camp de Túria, i és graduada en periodisme per l'Autònoma de Barcelona i ha treballat en mitjans com RAC 1, com À Punt. Cèlia, vens a plantar cirerers als bancals de Beniparlem?

Si fan com amb La Vall de Laguar, que està ple i compren les cireretes, o fan festeta i tenen denominació d'origen... Clar que sí.

Festeta, festeta, sí. Sergi, Cèlia, hui vos hem portat ací perquè ens aclariu alguns conceptes relacionats amb els gèneres de text periodístics, ja que són una matèria bastant comuna en les proves de llengües de nivells B2, C1, C2. Benvinguts i espere que passem una estoneta divertida.

Així serà.

Beniparlem, un pòdcast per aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Ara vos faré algunes preguntes relacionades amb el vostre ofici i, de retop, amb els textos periodístics. Cèlia, ens podries explicar l'entrevista més interessant que has fet?

Per exemple, Marifé Arroyo, la Mestra.

L'has entrevistada?

Sí, la vaig entrevistar per a un directe en el programa de caps de setmana de ràdio Podríem fer-ho millor i, clar, com ens demanen en el programa que siga una entrevista d'entreteniment amb tocs d'humor... Interactuar amb Marifé Arroyo, que és una persona que, al final, és com un símbol d'introduir el valencià a l'escola quan encara no n'hi ha una llei ni està reglat... introduir brometes, brometes ben enteses, i fer-ho... Sí, és com dos generacions... Al final, nosaltres, Sergi i jo, som fills de la Llei d'ús i ella ha sigut la pionera, diguem ja del Plistocè del valencià a l'escola, no? Eixa em va agradar molt. Em va paréixer superinteressant. A més, vaig descobrir en eixe moment que era la dona de Josep Piera...

Jo ho acabe de descobrir ara mateix.

Doncs, són parella.

Els he vist junts en fotos, però dic: «Mira, Josep Piera, que és de Gandia, ha anat a vore a Marifé Arroyo».

Has vist? S'han ajuntat la fam i les ganes de menjar.

Sí, sí, Déu els crea i ells s'ajunten.

Diu: no pot ser un grande y otro drande, o siga, no pot ser.

Meravellós. Eixa és la més interessant.

I, Sergi, la teua entrevista més interessant. Quina seria?

Ostres, jo diria que Lluís Llach.

# Segur que tomba, tomba, tomba...

Quan jo encara no sabia fer entrevistes, crec que ara tampoc, però era molt... Jo era molt jove, tenia 17 anys, i va ser una entrevista que em va agradar molt.

El referent de la Nova Cançó.

Què vos sentiu més còmodes amb l'expressió escrita o amb l'expressió oral, és a dir, escrivint guió, locutant...?

Jo crec que l'escrita abans que l'oral, evidentment, perquè quan...

«Evidentment» per què?

Evidentment, perquè quan vaig començar a estudiar periodisme, quan, ja en batxillerat, ja volia escriure molt i la professora deia «Seguix, seguix, que potser se't dona bé», jo era molt tímida, nivell no m'atrevia a demanar-li l'hora pel carrer ni mirar els ulls de la gent quan saludava, perquè em feia molta vergonya. Aleshores l'expressió oral ve després, però hui en dia m'agrada també l'expressió oral, perquè potser és un text que tu t'has escrit, però, a més a més, el fas teu, li dones vida i fas que la gent, al final la gent escolta més la ràdio o veu més la tele que llig. Malauradament, no? Jo crec que és més... Ens agrada o ho volem més fàcil, que és l'oral, l'oralitat.

Que és el primer que aprenem els éssers humans: aprenem a parlar, després a escriure. Ho tenim més incorporat. Sergi, en el teu cas?

Jo crec que qui millor escriu és qui sap dir el que ha escrit, és a dir, qui sap pronunciar-ho; jo crec que és important intentar escriure i que el que escrivim s'assimile en alguna cosa al llenguatge humà. Això és important. I a mi concretament, crec que m'agrada més escriure, però també amb eixa utilitat, després poder pronunciar en veu alta o...

Sí, que no siga com si llegires El Quixot.

Clar.

Escriure textos destinats a ser dits.

I molt, molt entesos. Molt fàcils.

És que realment esta frontera entre l'escrit i l'oral no és tan clara. Tenim ahí tot un Pantone de textos que estan en els marges. Bé, recordeu que els mestres i els periodistes tenim en comú la llengua estàndard, un model de llengua artificial que s'ha creat per a unificar les característiques més generals de la llengua. En este cas seria el valencià estàndard. Què opineu del valencià estàndard? Vos agrada fer un match amb ell? L'utilitzaríeu en un sopar romàntic?

No. Sempre se t'escapa, en lloc de dir «estic cansada», «estic cansà». I que bé que sona dir «estic cansà», cansaeta... I totes eixes característiques tan boniques de la llengua oral que em pareix que, quan la gent diu: «No, jo no parle bé»; no, tu parles superbé, no hi ha ningú que parle malament, tu parles del teu poble.

Estic molt d'acord amb això.

A mi m'encanta la informalitat en contextos informals. Una cita és informal.

Clar, i és que al final, parlar bé i saber adaptar-te al context comunicatiu, és a dir, no vas a parlar-li a ta mare i dir-li: «Mare, aleshores, gairebé, llavors, em podria fer el dinar?».

Seria coent.

«Molt senyora meua, vosté podria fer arròs al forn?» o «No, mare, fes arròs al forn».

Jo crec que el valencià estàndard, com diu un amic lingüista, és l'estàndard del castellà, és a dir, d'alguna manera, crec que, inevitablement, per la situació lingüística que tenim en este país, malauradament crec que utilitzem sovint formes, construccions semàntiques que són un calc del castellà.

A mi n'hi ha una cosa que em fa molta malícia, i és emprar aquest en contextos informals. No, dis este.

Si eres valencià, en el model estàndard valencià, pots dir este.

Pots dir este, pots dir este-esta.

I en contextos formals també pots dir este-esta.

Clar, de fet, ací en À Punt al llibre d'estil és este-esta.

Ho intentem fer així.

Per la gent que es preparen les proves de certificació de cara a l'examen, un mes abans, sí que intentaria aplicar l'estàndard en contextos que no toca, però més que res per una qüestió d'automatització. Però en el dia a dia, que no deixen de parlar el valencià més autèntic i original i si és damunt del seu poble, millor. I que pregunten moltes expressions a la família i que lliguen els llibres d'Eugeni Reig, que té ahí totes les expressions del món, que és una meravella.

Som team AVL.

Ja ho veig, ja.

Al final, és que moltes vegades ens han ensenyat a escriure d'una manera... quan ens ensenyen els connectors, hi ha gent que vol col·locar un connector cada tres paraules i no és precís; o intentar buscar l'expressió, la paraula més estranya del món, i no cal. Vull dir, hi ha paraules nostres que són perfectament vàlides.

I formen part de l'estàndard també. Realment, en un context formal, com una prova de valencià o com en una peça periodística informativa, s'ha d'utilitzar la llengua estàndard, la llengua formal, però sí que partint sempre d'uns recursos i d'unes estructures que siguen propis i naturals. I, per descomptat, amb la família, amb els amics, en contextos informals, parleu de la manera més geogràficament marcada i de registre que siga possible.

I convertir-vos en les vostres ties, iaies, i gasteu les seues formes d'adreçar-vos a les nebodes, xiqueta, tot això és entonació.

Sí, ho compartim.

Poseu-vos en el paper i absorbiu molt de vocabulari de la família, no sé, fixeu-vos més.

Sí. Hui vos hem buscat perquè volem parlar de textos escrits periodístics, perquè, com ja sabeu, formen part de moltes proves de valencià, sobretot de nivells B2, C1, C2, i vosaltres sou experts a redactar textos periodístics com cal, veritat que sí?

Com cal, com caldria, ho intentem fer. Mira, me'n vaig adonar un dia... m'ho va dir un professor de valencià que vaig tindre per a preparar-me el C2, que un dels textos que vaig escriure en una revista, van eixir en un llibre i un professor de valencià m'ha dit que algunes coses les ha ficat per a la Junta Qualificadora de recursos sonors i escrits. I dic, xica, m'agrada. Després em va costar treure'm el C2, però va i faig recursos que es fan servir.

Una paradoxa.

Sí.

Doncs a vore, parlarem dels gèneres de text periodístics: notícia, article d'opinió i article de divulgació científica. Tot i que ens hi centrarem en la forma escrita, ja sabeu també que podem trobar-ne equivalents audiovisuals d'estes peces, no? El primer gènere de text, la notícia. El primer que et diran per a redactar una notícia és allò que has d'explicar les cinc W, no? El what, who, when, where, why. És a dir, que, qui, quan, on i per què. Això és el primer que he trobat en Google, però això encara s'estila o és una miqueta caspós?

Jo crec que més que les cinc W, és el lead, que és el primer paràgraf que diuen, que és el que és notícia; l'ítem a partir del qual es desenvolupa tota la història.

A veure, si et demanen identificar-ho, és fàcil identificar-ho: el subjecte implica el qui i els altres complements de lloc és l'on, el qual... No és complicat. Jo crec que, en eixe sentit, identificar això no és complicat. Si l'important és el qui, es dirà el qui; si l'on no és important, no apareixerà.

No cal passar per tot.

Per exemple que Pedro Sánchez és el qui, però la Moncloa, que és l'on, igual no importa tant. Potser no ho és.

És evident, no cal marcar-ho, no?

Jo crec que no cal, però és que depèn de cada notícia, perquè n'hi ha algunes que encara no sabem on ha passat, què ha passat, no? I, per tant, sempre és una cosa en construcció. I això, al final, són manuals, recomanacions que fan de l'Acadèmia i et diuen com has de fer una notícia, però, al final, en el dia a dia...

L'ofici fa el mestre.

Clar. I al final hi ha una altra cosa, que és el context, que hi ha dades o una part que explica o que ajuda a explicar eixa notícia, que l'emmarca en un context que també és important, i això no està ni en el who ni en el when ni res.

D'acord.

Aleshores, si volgueren fer una notícia sobre un esdeveniment per a un alumne de valencià que no és periodista especialitzat ni res, què li diríeu?

Doncs, si és un esdeveniment, evidentment, l'esdeveniment és el què, però també és l'on, no? L'esdeveniment, quin esdeveniment i on? Per exemple, un esdeveniment esportiu és futbol? D'acord. I on s'està fent este esdeveniment? És l'on. I també si és esportiu i és de primer nivell, doncs el qui. Depenent del tema.

No cal dir per què s'està fent l'esdeveniment.

Clar, no.

Beniparlem, un pòdcast per aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Passem ara al segon gènere periodístic que tractarem hui, que és l'article d'opinió, el famós article d'opinió. Un article d'opinió és, no quan comentem el que passa, sinó la nostra interpretació d'allò que passa. En principi, la barrera entre notícia i article d'opinió hauria d'estar molt clara, però de vegades tenim objectes, com els titulars sensacionalistes, en què es mesclen gèneres. Com a experts em podeu indicar alguns clixés quan escrivim articles d'opinió sense ser-ne experts, que caldria que evitarem? Típiques fórmules d'opinió, però que no són molt recomanables.

El cal dir que crec que hi ha una sèrie de coses que no cal redundar i, al final, l'article d'opinió és un espai per a lluir-se i per a traure a passejar totes les teues habilitats comunicatives, tot el teu vocabulari, però tampoc és precís estar...

També com que és un article d'opinió, sovint es fan jocs de paraules, agafes més paraules fora de la norma de la llengua que estàs emprant... Assegurar-se molt bé com en un examen escrit, per exemple, d'un article d'opinió, s'ha de fer el format de les paraules que siguen estrangeres o dels qualificatius que tu t'inventes...

Assegurar-se si un neologisme està adaptat o no, si s'escriu en cursiva, que quan escrivim a mà s'ha de fer subratllat, d'acord. I, per exemple, em fa ràbia quan diuen: «Jo, personalment, opine que». Sí, d'acord, és un article d'opinió, no cal que marques tant el teu personalment.

L'esdeveniment esdevingut no és redundància més absoluta.

Això hauríem d'aplicar l'economia del llenguatge i evitar-ho. I un error molt típic és, quan parlem de carta al director, a què ens referim quan parlem de carta al director, Sergi?

És un text que envia una persona anònima a un diari o a un periòdic en què expresses una opinió en un format breu, que després es publica una seccioneta xicoteta, en una columna.

És el Twitter primigeni amb molts caràcters.

És veritat. No ho havia pensat.

Posem «Maribel, d'Almussafes». Una cosa d'estes.

El que no serà és una carta postal, és un text d'opinió periodístic.

Exacte.

El tercer gènere de text que comentarem és l'article de divulgació científica. Vos ha tocat escriure'n algun, Cèlia?

Algun treball d'universitat que acaba publicant una revista d'universitat, en el qual tu has d'adquirir, doncs, com una forma d'escriptura més tècnica, amb més tecnicismes...

Més expositiva, més descriptiva.

Ahí no està tant la importància de començar amb l'última informació, sinó amb introduir un tema; després, ja anar amb l'explicació més en profunditat i una conclusió. L'ordre del que és més important no és tant així, sinó és més explicatiu, expositiu... Sí, no sé com explicar-ho.

És, inevitablement, més farragós, perquè si has d'exposar-ho tot, no et pots deixar cap reserva ni fer cap joc de paraules.

Hauràs de llegir bastant també per a documentar-te.

Si et demanen un article científic i no t'especifiquen sobre què, intentes agafar alguna coseta que domines més. Si t'agraden molt les rutes en la muntanya, doncs això.

Molt bé. I si no, llegiu la revista Mètode, per exemple, de la Universitat de València, que té articles d'opinió en valencià boníssims. I sempre també penseu que no vos estan avaluant els continguts tècnics científics sobre la matèria, sinó eixa versemblança, eixa estructura periodística, passió, adequació... Com a periodistes heu de dir la veritat, però com a examinands de valencià podeu dir mentidetes sempre que tinguen aparença de veritat.

Prepareu-vos, perquè comença el joc.

Beniparlem, un pòdcast per aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Bé, ara el que farem és escoltar fragments d'un programa de ràdio i de dos programes de televisió. El primer que heu d'intentar endevinar és de quin gènere de text periodístic es tracta. A més, heu d'explicar en quins indicis vos baseu per a dir-ho. També podeu endevinar si és possible a quin mitjà de comunicació pertany això que escolteu o qui podria ser-ne el locutor, locutora. Entesos?

D'acord, comencem Endevina, endevinalla.

Bon dia, desperta Catalunya! Són les vuit, som al matí de Catalunya Ràdio i no m'estranya que bulli la xarxa després de veure Ciutat morta, i bullirà i bullirà també la disc...

Què pot ser?

Jo crec que, a vore, ha sigut professora meua, Mònica Terribas, de Catalunya Ràdio.

Ai, sí, que vas estudiar a la Pompeu Fabra. Una estada seria?

Sí, ella era una reina dels editorials, de les portades, de com arrancava cada dia dient bon dia i, d'alguna manera, oferia la seua visió del que està donant l'actualitat, no? I evidentment són textos molt...

Molt informatius, no?

Però també tenen esta part d'interpretació d'opinió.

Sí, és que últimament, les ràdios generalistes en català en Catalunya, tant la privada, RAC1, com la pública, cada volta ixen més de la formalitat estricta dels informatius: donen opinió més de notícies, posen música, moments de pífies, però si és un format notícia, no?

Seria paregut a un article d'opinió, però, locutat en la ràdio?

Sí, és semblant, però, clar, també té este caràcter informatiu, perquè al final...

És com un editorial.

És un editorial en què contes un poc els fets, és a dir, no opines directament, sinó que et posen una miqueta de context i dones una visió de què et sembla el que està passant.

Entesos, prepareu-vos que ve el segon.

En temps d'hivern, bona sopa i vi calent i a les tres en punt cada dia De dalt a baix per a la bona gent, des de Castelló de la Plana, València, Alacant i Elx-Crevillent, creuant les ones valencianes.

Açò és de l'any de la picor.

Toni Mestre?

Sí, és Toni Mestre.

És De dalt a baix, el primer programa de ràdio en valencià de la història.

I què era Canal 9 això?

No, això era Radio Nacional, crec. En un primer moment Radio Nacional de España.

Que sabut que eres.

Això era de la ràdio pública espanyola; no he trobat exactament la data perquè és com una peça promocional, però este programa va existir del 74 al 89. El presentador, efectivament, molt bé, és Toni Mestre.

Que els estudis té... L'estudi u de la ràdio d'À Punt es diu Toni Mestre.

Sí, correcte.

Passem al tercer àudio.

Bona nit. Bona nit. De quin grup sou? Som de Las máquinas i, en principi, no anem a cantar en trio perquè no ens paguen. I com volem ser professionals. Tampoc es tracta que feu ací una actuació, però... Home, però, Nàcher ja ho ha dit abans que ací el que compta és la pasta i que si no li paguen, no pot actuar. Nosaltres el mateix.

A vore este professional valencià de la comunicació va haver de lidiar amb Manuela Trasobares.

Aquella famosa escena en què tira...

Por qué? Por qué? No puedo más con esta sociedad.

Amb un got de vidre enmig del plató.

I el senyor en el vidre de l'ull.

Això és història viva dels valencians. Lluc, no? Com era?

Josep Ramon Lluc. No sé si és Carta blanca o Parle vosté, calle vosté.

És Carta blanca i és una entrevista al grup Las máquinas i, efectivament, presentant Josep Ramon Lluc. Entrevista seria al gènere, no?

Sí, entrevista; una entrevista curiosa.

Sí, entrevista friqui.

Moltíssimes gràcies per haver vingut, Sergi, Cèlia, i gràcies per la tasca que feu, periodística en valencià.

La tasca que és treballar i que ens paguen bé.

Gràcies per treballar i per cobrar. Vos seguirem als mitjans i, de regal, vos faré una abraçada grandíssima, que és tot el que puc oferir en estos moments.

I per a tancar este pòdcast, m'agradaria citar a Maria Josep Cuenca, que és una lingüista molt destacada de la Universitat de València, que als anys 90 va ser de les primeres estudioses a establir les bases de la gramàtica del text. Cuenca explicava que allò important és aprendre a comunicar-se de manera eficaç en cada situació; per damunt de l'error ortogràfic o sintàctic puntual. Tant els periodistes com totes les persones que busquem assolir un bon nivell de llengua, hem de tindre clar el gènere de text que hem d'escriure o de locutar; com hem vist hui. Cal tractar de cometre els mínims errors possibles, sabent que la perfecció no existix ni quan parlem, ni quan escrivim, ni quan ballem una coreografia de TikTok. Gràcies per haver-nos escoltat, gràcies per haver vingut, salut i fins al pròxim Beniparlem.

Adeu.

Adeu.

Adeu.

Beniparlem, un pòdcast per aprendre valencià amb Aina Monferrer.