Periodisme i llengua: com es relacionen?

Beniparlem, un pòdcast per aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Bon dia des d'este poble anomenat Beniparlem, que també és un pòdcast d'Apunts de llengua. Hui parlarem de la llengua estàndard, que és la que s'espera que utilitzem quan escrivim gèneres de text tant periodístics com acadèmics, com en un examen de valencià, per exemple. I ho farem acompanyades de dos comunicadors joves, però que no han parat de treballar. Vinga, comencem presentant els convidats, que són Sergi Moyano i Cèlia Cerezo. Però, primer els saludarem. Hola.

Hola, què tal?

Sergi Moyano és un periodista de Carcaixent que ha estudiat, a la Universitat Jaume I, periodisme i que ha treballat per a mitjans de comunicació com ara TV3, el Levante, À Punt, Televisió Espanyola i, a banda, ha fet altres projectes sobre memòria històrica i altres documentals i reportatges, no?

Sí, un poquet de tot.

Ha fet de tot dins del periodisme. L'altra convidada és Cèlia Cerezo, que també és periodista, és de la Pobla de Vallbona, al Camp de Túria, i és graduada en periodisme per l'Autònoma de Barcelona i ha treballat en mitjans com RAC 1, com À Punt. Cèlia, vens a plantar cirerers als bancals de Beniparlem?

Si fan com amb La Vall de Laguar, que està ple i compren les cireretes, o fan festeta i tenen denominació d'origen... Clar que sí.

Festeta, festeta, sí. Sergi, Cèlia, hui vos hem portat ací perquè ens aclariu alguns conceptes relacionats amb els gèneres de text periodístics, ja que són una matèria bastant comuna en les proves de llengües de nivells B2, C1, C2. Benvinguts i espere que passem una estoneta divertida.

Així serà.

Beniparlem, un pòdcast per aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Ara vos faré algunes preguntes relacionades amb el vostre ofici i, de retop, amb els textos periodístics. Cèlia, ens podries explicar l'entrevista més interessant que has fet?

Per exemple, Marifé Arroyo, la Mestra.

L'has entrevistada?

Sí, la vaig entrevistar per a un directe en el programa de caps de setmana de ràdio Podríem fer-ho millor i, clar, com ens demanen en el programa que siga una entrevista d'entreteniment amb tocs d'humor... Interactuar amb Marifé Arroyo, que és una persona que, al final, és com un símbol d'introduir el valencià a l'escola quan encara no n'hi ha una llei ni està reglat... introduir brometes, brometes ben enteses, i fer-ho... Sí, és com dos generacions... Al final, nosaltres, Sergi i jo, som fills de la Llei d'ús i ella ha sigut la pionera, diguem ja del Plistocè del valencià a l'escola, no? Eixa em va agradar molt. Em va paréixer superinteressant. A més, vaig descobrir en eixe moment que era la dona de Josep Piera...

Jo ho acabe de descobrir ara mateix.

Doncs, són parella.

Els he vist junts en fotos, però dic: «Mira, Josep Piera, que és de Gandia, ha anat a vore a Marifé Arroyo».

Has vist? S'han ajuntat la fam i les ganes de menjar.

Sí, sí, Déu els crea i ells s'ajunten.

Diu: no pot ser un grande y otro drande, o siga, no pot ser.

Meravellós. Eixa és la més interessant.

I, Sergi, la teua entrevista més interessant. Quina seria?

Ostres, jo diria que Lluís Llach.

# Segur que tomba, tomba, tomba...

Quan jo encara no sabia fer entrevistes, crec que ara tampoc, però era molt... Jo era molt jove, tenia 17 anys, i va ser una entrevista que em va agradar molt.

El referent de la Nova Cançó.

Què vos sentiu més còmodes amb l'expressió escrita o amb l'expressió oral, és a dir, escrivint guió, locutant...?

Jo crec que l'escrita abans que l'oral, evidentment, perquè quan...

«Evidentment» per què?

Evidentment, perquè quan vaig començar a estudiar periodisme, quan, ja en batxillerat, ja volia escriure molt i la professora deia «Seguix, seguix, que potser se't dona bé», jo era molt tímida, nivell no m'atrevia a demanar-li l'hora pel carrer ni mirar els ulls de la gent quan saludava, perquè em feia molta vergonya. Aleshores l'expressió oral ve després, però hui en dia m'agrada també l'expressió oral, perquè potser és un text que tu t'has escrit, però, a més a més, el fas teu, li dones vida i fas que la gent, al final la gent escolta més la ràdio o veu més la tele que llig. Malauradament, no? Jo crec que és més... Ens agrada o ho volem més fàcil, que és l'oral, l'oralitat.

Que és el primer que aprenem els éssers humans: aprenem a parlar, després a escriure. Ho tenim més incorporat. Sergi, en el teu cas?

Jo crec que qui millor escriu és qui sap dir el que ha escrit, és a dir, qui sap pronunciar-ho; jo crec que és important intentar escriure i que el que escrivim s'assimile en alguna cosa al llenguatge humà. Això és important. I a mi concretament, crec que m'agrada més escriure, però també amb eixa utilitat, després poder pronunciar en veu alta o...

Sí, que no siga com si llegires El Quixot.

Clar.

Escriure textos destinats a ser dits.

I molt, molt entesos. Molt fàcils.

És que realment esta frontera entre l'escrit i l'oral no és tan clara. Tenim ahí tot un Pantone de textos que estan en els marges. Bé, recordeu que els mestres i els periodistes tenim en comú la llengua estàndard, un model de llengua artificial que s'ha creat per a unificar les característiques més generals de la llengua. En este cas seria el valencià estàndard. Què opineu del valencià estàndard? Vos agrada fer un match amb ell? L'utilitzaríeu en un sopar romàntic?

No. Sempre se t'escapa, en lloc de dir «estic cansada», «estic cansà». I que bé que sona dir «estic cansà», cansaeta... I totes eixes característiques tan boniques de la llengua oral que em pareix que, quan la gent diu: «No, jo no parle bé»; no, tu parles superbé, no hi ha ningú que parle malament, tu parles del teu poble.

Estic molt d'acord amb això.

A mi m'encanta la informalitat en contextos informals. Una cita és informal.

Clar, i és que al final, parlar bé i saber adaptar-te al context comunicatiu, és a dir, no vas a parlar-li a ta mare i dir-li: «Mare, aleshores, gairebé, llavors, em podria fer el dinar?».

Seria coent.

«Molt senyora meua, vosté podria fer arròs al forn?» o «No, mare, fes arròs al forn».

Jo crec que el valencià estàndard, com diu un amic lingüista, és l'estàndard del castellà, és a dir, d'alguna manera, crec que, inevitablement, per la situació lingüística que tenim en este país, malauradament crec que utilitzem sovint formes, construccions semàntiques que són un calc del castellà.

A mi n'hi ha una cosa que em fa molta malícia, i és emprar aquest en contextos informals. No, dis este.

Si eres valencià, en el model estàndard valencià, pots dir este.

Pots dir este, pots dir este-esta.

I en contextos formals també pots dir este-esta.

Clar, de fet, ací en À Punt al llibre d'estil és este-esta.

Ho intentem fer així.

Per la gent que es preparen les proves de certificació de cara a l'examen, un mes abans, sí que intentaria aplicar l'estàndard en contextos que no toca, però més que res per una qüestió d'automatització. Però en el dia a dia, que no deixen de parlar el valencià més autèntic i original i si és damunt del seu poble, millor. I que pregunten moltes expressions a la família i que lliguen els llibres d'Eugeni Reig, que té ahí totes les expressions del món, que és una meravella.

Som team AVL.

Ja ho veig, ja.

Al final, és que moltes vegades ens han ensenyat a escriure d'una manera... quan ens ensenyen els connectors, hi ha gent que vol col·locar un connector cada tres paraules i no és precís; o intentar buscar l'expressió, la paraula més estranya del món, i no cal. Vull dir, hi ha paraules nostres que són perfectament vàlides.

I formen part de l'estàndard també. Realment, en un context formal, com una prova de valencià o com en una peça periodística informativa, s'ha d'utilitzar la llengua estàndard, la llengua formal, però sí que partint sempre d'uns recursos i d'unes estructures que siguen propis i naturals. I, per descomptat, amb la família, amb els amics, en contextos informals, parleu de la manera més geogràficament marcada i de registre que siga possible.

I convertir-vos en les vostres ties, iaies, i gasteu les seues formes d'adreçar-vos a les nebodes, xiqueta, tot això és entonació.

Sí, ho compartim.

Poseu-vos en el paper i absorbiu molt de vocabulari de la família, no sé, fixeu-vos més.

Sí. Hui vos hem buscat perquè volem parlar de textos escrits periodístics, perquè, com ja sabeu, formen part de moltes proves de valencià, sobretot de nivells B2, C1, C2, i vosaltres sou experts a redactar textos periodístics com cal, veritat que sí?

Com cal, com caldria, ho intentem fer. Mira, me'n vaig adonar un dia... M'ho va dir un professor de valencià que vaig tindre per a preparar-me el C2, que un dels textos que vaig escriure en una revista, va eixir en un llibre i un professor de valencià m'ha dit que algunes coses les ha ficat per a la Junta Qualificadora de recursos sonors i escrits. I dic, xica, m'agrada. Després em va costar treure'm el C2, però va i faig recursos que es fan servir.

Una paradoxa.

Sí.