El joc de les tipologies

—Vinga, arrimeu un poquet el muscle i passem al joc. Vos l'explique. Jo aniré posant fragments de peces d'entreteniment i comentarem de quin gènere de text es tracta, quina funció comunicativa i qui creieu que és l'autor. Jo aniré indicant a qui li toca. D'acord?

—Guai. Complicat.

—Pregunta per a Enrique què ens dius d'este fragment, però t'ho preguntaré després.

—«Hui és un gran dia per a la terretaaaa! Mare de Déu, quin públic! Quin públic! Podríeu vindre tots els dies? És un gran dia per a la Terreta, perquè la vostra tele ja té un any i ja parla, eh, només té un anyet i ja parla i parla molt bé, bo, no tan bé com els agradaria als lingüistes, eh, punyeters?» 

—Raül, per a tu.

—Per a mi, vinga.

—Això què és?

—La veu sí que la reconec, i no només perquè és company de feina, que estem junts en el TaP Zàping, sinó perquè jo soc coguionista d'este pòdcast i m'he encarregat també de saber…

—Ai, però és que ací ell juga amb avantatge! Aina, per favor.

—Que no l'he escrit jo, és broma, este no l'he escrit jo.

—Jo no he vingut de Castelló per a estos desavantatges. Açò què vol dir?

—És la veu de Pere Aznar. 

—Aleshores, ja tenim clar que l'àmbit d'ús és periodístic, audiovisual i quin gènere de text seria este?

—És un programa d'entreteniment.

—Dins d'un programa d'entreteniment… què està fent Pere Aznar?

—Està fent probablement un monòleg inicial, alguna cosa d'estes d'Assumptes interns, pot ser?

—Sí, perquè estava dient que portaven un any, aleshores seria quan estan fent…

—Que ja en portem més de cinc, ja portem cinc! Quina alegria!

—Enhorabona! Aleshores, en este cas, podrien demanar-vos, en una prova de valencià, que escriguéreu una introducció per a un magazín o per a un leitnight per a un programa d'entreteniment que presenta, jo què sé, Pere Aznar, per exemple. Això seria un gènere de text concret. Vinga, ara contestarà Raül, però espereu que...

—Com que Raül altra volta? Les faig jo totes?

—No, no Enrique, perdó, perdó, Enrique.

—Un moment, silenci.

—Què passa, trols? Només els més joves i mil·lennials coneixereu esta manera peculiar de saludar del nostre convidat de hui: ell és Jaume cCremades, és valencià de Catarroja i és un dels youtubers més influents de tota Espanya. A les xarxes es fa dir Perxitaa i hui el tenim ací en directe. Ell compta amb milers i milers de seguidors. 

—Enrique, què diries que és açò? 

—Una introducció de la meua estimada Carolina Ferre a una entrevista.

—Molt bé, una entrevista televisiva. Una introducció a una entrevista televisiva per a un programa generalista...

—Per a un magazín. Un poquet de tot. Tal volta hauran començat en alguna cosa més d'informació, de si hi ha hagut una gran riuada, i ara està en una entrevista que canvia totalment el context.

—Canvia totalment el context i continua sent un entreteniment, però també en llengua formal. 

—Sí. 

—Molt bé, sou molt sabuts, eh, és que tenim una part d'artisteig, una part d'entreteniment, però darrere, ací darrere, hi ha talent i ho sabem perfectament. 

—Vinga, atents! Ara per a Raül.

—Vinga. 

—Hem vingut als Premis Gaudí, a la quinzena edició, i a què he vingut jo? A gaudir. Va, acompanyeu-me. Ací ens han col·locat els jocs a tots els mitjans de comunicació: la Xarxa Informatius, Ser Catalunya… A vore, però ací l'APM no hi és. Però jo també puc fer aixina, no?

—Crec que Raül ja ho sap. 

—Crec que me la sé. 

—A vore dispara.

—És la introducció pel que sembla un reportatge o alguna festa de carrer o el que siga, i em sembla que la veu és de Nerea Sanfe?

—Correcte. 

—Té una veu molt característica.

—I quin programa és? 

—Era l'APM, Alguna pregunta més, que feien fa una temporada, que estava molt bé. 

—Aleshores diríem que és un àmbit d'ús periodístic; gènere de text, introducció a un reportatge de carrer. Humorístic, però igualment, com heu vist, Nerea Sanfe intenta mantindre's en un registre formal.

—Sí, és com la típica introducció que sol durar entre uns 30 segons o uns 50, que d'alguna forma expliques breument el que vas a fer este reportatge i també agafa l'atenció de l'espectador. 

—Això és, no ho hauria dit millor. Vinga la següent.

—Exòtica, acollidora, vibrant i caòtica. Estem a Marràqueix. Coneguda com la ciutat roja, és la més turística del país. La kutubia és el símbol de Marràqueix. Ací no hi ha res més alt. 

—Enrique, qui és?

—Qui és? Qui és? Però, bo, és un xic del Marroc molt templat i molt artista que hi ha per allí.

—Que bé m'ho vaig passar. 

—Que parla molt bé valencià.

—Allí a Marràqueix.

—T'imagines que no sap de qui és? Que diga és que no tinc ni idea.

—Li canvia molt la veu, en gravació. 

—Estic molt tranquil ací amb vosaltres mateixa, però és un context diferent, perquè ací estem en confiança, no? Estem en un estudi de ràdio en la zona on no pot passar res. En eixe moment, ahí en Marràqueix, realment allí al Marroc, et pot saltar un mono, et pot cridar l'altre, aleshores és totalment diferent. Ahi, parlant del registre, tal volta no sé si en algun pòdcast ho heu comentat, Aina, has de tindre una connexió totalment amb el teu càmera, vull dir: tu has de dir que ahí darrere està la torre esta, que has de donar la introducció en un quad, com és el que anem a tota a tot gas per allí, per la platja, aleshores la seguretat que has de tindre amb el càmera i que tu el que vols dir, ho vols transmetre, és molt important. 

—Serà molt paregut a la sensació que tindreu quan feu una prova oral en un examen de valencià: eixa sensació d'inseguretat que heu d'intentar dissimular. 

—També et pot passar qualsevol cosa. 

—Penseu, penseu: «si Enrique ha sigut capaç de fer açò en Valencians al món en una situació així, jo puc entrar i fer una prova de valencià tranquil».

—Les persones que estiguen escoltant el pòdcast i que tinguen algun tipus de nervis. És normal, no? Perquè la gent em diu a mi: «Enrique, és que tu eres molt extrovertit, tu no tens vergonya».

—Extravertit.

—Extravertit, quantes coses aprenc ací. Soc molt extravertit, efectivament, i que la gent diu que no tinc cap tipus de vergonya, és veritat, però els examinadors també ho saben, vull dir, si veuen davant de tu que és una persona més tímida, tindran en compte que no ha de ser res...

—Això no és el que s'avalua, clar.

—No s'avalua.

—Però que no tingues vergonya, que si dius alguna errada, que si dius algun pronom feble que no toca, que no et preocupes (que tu m'ho recordaves molt, Aina, a classe a Castelló), que tirem endavant, que ens apuntem bé les idees i una cosa molt bona que és per als exàmens orals, que és practicar, practicar i practicar. Que no tingues vergonya en fer monòlegs, que aprengues... jo me'n recorde d'un full que tenim tu i jo un Word de vocabulari de gentrificació, de l'avortament, de la crisi del canvi climàtic, i que aprengues paraules i que les comences a utilitzar i que les practiques.

—Inclús escoltar-te a tu mateixa, que és el que estem fent ara una mica en tu. No sé si a tu et fa vergonya escoltar-te a tu mateixa?

—No, jo realment...

—Hi ha gent que no, sobretot al principi.

—Jo no ho entenc, molt bé, ho entenc, però companys que em diuen: «Ai, a mi no m'agrada vore'm en pantalla». Ai, xic, et veus, t'analitzes... també veus per a la pròxima vegada si estàs millor d'esta forma... Al principi em recorde, quan començava el programa, que menjava mossos molt grans de sopa, de croissants, clar, jo menjava mossos molt grans i el càmera em deia: «Xic, Enrique, un poquet més xicotets». Aleshores, jo m'analitze en casa i faig: «Doncs, un poquet més d'elegància, no?». Però u s'ha de vore, u s'ha d'escoltar i també guanyar seguretat a poc a poc. 

—Així s'aprén mirant-se i autoavaluant-se. 

—Moltíssimes gràcies per haver vingut. 

—Ja hem acabat?

—Sí, i no ha guanyat ningú, perquè ací som cooperatius i no competitius. Enhorabona als dos i vos endueu un fort aplaudiment i el secret de la felicitat. 

—Moltes gràcies, Aina.

—Moltes gràcies. Un gust estar ací. Desvanit estic.

—Igualment gràcies. I ara acabem amb una reflexioneta de Jean-Michel Adam, que diu que no existeixen textos purs, ni expositius, ni narratius, ni argumentatius, ni instructius, ni ideològics, sinó que sempre hi predomina una de les funcions i que, per a evitar incerteses en interaccions, l'humà ha creat protocols per a cada situació, a les quals s'associen gèneres de text concrets, adequar-nos a estes situacions i gèneres de text i esperar que els altres també ho facen ens permet anar per la vida tranquils i preveent que no ens toparem amb conflictes sobrevinguts. Tanquem el Beniparlem de hui i esperem que Enrique Tena i Raül Diego vos hagen ajudat a aprendre valencià.

—Fins a la pròxima. 

—Gràcies. 

—Adeu, beniparlemers!