5 cèntims | Pronominalitza

Hui parlarem dels pronoms febles, que, com tots sabeu, són els pronoms que van tan saturats de faena que no tenen temps per a fer CrossFit. (RIU) No van a CrossFit, per tant, no es posen forts i aleshores són febles. (RIU) És boníssim! No? Considerava necessari l'acudit. Sembla que no tot el món pensa igual. Doncs res, anem a la teoria. Els pronoms febles. Comencem pel complement indirecte de tercera persona. Agarreu paper i llapis, perquè lis… és una flor, no un pronom. Mmm? El complement indirecte de tercera persona en valencià és li per al singular i els o -los per al plural. Per tant, la forma lis l'heu de reservar per a la planta de fulles dístiques laciniades i de flor única de color roig utilitzada en jardineria. Fora d'eixe context, la paraula o forma lis, com podria dir-ho suaument? Té el mateix valor que esta emoticona.

Escrivim els si el pronom que substitueix el complement indirecte va davant del verb, i -los si va darrere del verb. Si el verb acaba en so vocàlic, hi haurà una elisió i, per tant, farem servir la forma reduïda 'ls. Apòstrof, l, s. Per la seua banda, el castellà té la forma le per al singular i la forma les per al plural. La interferència en este cas consisteix a fer una regla de tres amb el castellà: si el plural de le és les, el plural de li deu ser lis.

(Alarma) (CRIDA) No, no!

Però esta forma és impròpia en valencià. Per exemple: Cómprales caramelos. És que m'arrape. No puc, no! La forma correcta seria: Compra'ls caramels. Les he dicho que no vengan. No! No, no, no, no, no. Ha mort un gatet. En lloc de… Els he dit que no vinguen. Ara un ultraconsell ràpid: telefoneu a la vostra tatuadora, estireu el braç i que vos tatue, amb foc si cal, lis no, lis no, lis definitivament no. No! Nein!

Una altra interferència amb el castellà: el castellà, quan fa una combinació de dos pronoms febles, complement indirecte + complement directe, transforma el complement indirecte le o les en el pronom feble se. Dale el libro. Dáselo. Ya se lo he dado. En valencià, per contra, el complement indirecte no canvia mai en la combinació amb altres pronoms febles. Li per al singular; els, 'ls, los, per al plural. I no.

Més casos d'error: Ya se lo he dicho. En lloc de: Ja els ho he dit. Que seria l'opció correcta. Ya se lo traje, en lloc de: Ja li ho vaig dur/portar, que seria l'opció correcta. N'heu pres nota? Sí? Si no ho feu, ho diré als mestres que segur que mereixen...

Ara parlem de la pronominalització del complement directe. No et preocupes, el més complicat d'esta lliçó és pronunciar a la primera això de pronominalització. Pronominalització. Comencem.

Com a norma general, el complement directe no va precedit de cap preposició. Tot i això, cal posar a en els següents casos:

A mi. A ella.

Ens hem de respectar els uns als altres.

Si pot haver-hi confusió. Perseguia el gos al bou.

A qui has cridat? He saludat el seu amic, a qui vaig conéixer ahir.

Repassem: Tant a mi com a ella ens agrada respectar-nos els uns als altres, sempre que no aparega un gos perseguint un bou, clar, perquè cridarem de l'esglai i jo li diré: "A qui has cridat?" I ella contestarà: "A eixe gos que acabe de vore perseguint un bou que li treia set caps!".

Opcionalment, també podeu posar la preposició a davant de tothom, ningú... o davant del nom propi d'una persona. Podem dir tant: "No coneix ningú" com "No coneix a ningú". Tots els casos són com l'abecedari: la lletra a sempre va davant. La lletra a sempre va davant. Fàcil, veritat? No? Truquet, truquet. Que vos agrada el truquet.

Com que ja s'està acabant el partit, és moment de les substitucions. Entrenador, canvi! (Indicacions de control) Què? Que no hi ha ningú més? Clar, ja. Doncs, eh… seguisc jo. (BUFA)

A l'hora de substituir un complement directe utilitzem en cas que porte un determinant, per exemple, un article; un nom propi o un pronom personal. A ella. Els apunts… de llengua.

La substitució també pot fer-se a través del pronom ho quan el complement directe equival a un demostratiu neutre. És a dir: açò, això, allò. O a una oració completiva d'infinitiu o introduïda per la conjunció que. Ací he dit /comentaliu/, al final he dit una u. No /comentalio/.

I ara, continuem amb el pronom feble hi. (EN ANGLÉS) Hi! (EN VALENCIÀ) No! Hi. A vegades ens passa amb el pronom feble hi com amb l'edredó quan deixa de refrescar: que no sabem on clavar-lo. El pronom hi pot substituir un complement de règim verbal. Els va amenaçar amb l'expulsió. Es podria substituir per Els hi va amenaçar. Fàcil, veritat? També pot fer de complement circumstancial de lloc. Quan va introduït per qualsevol preposició diferent de de el substituïm pel pronom hi. Encara vius a cals pares? No, ja fa temps que no hi visc. En canvi, si el circumstancial de lloc està introduït per la preposició de no fem servir el pronom hi, sinó en. Però vens de casa els teus pares? Sí que en vinc. I per a la resta de complements circumstancials fa igual la preposició que hi haja, sempre se substitueixen per hi. Jo no. Vull dir, un amic. Jo no. Però, compte! (IMITA UNA SIRENA) Hi ha verbs com haver-hi o veure-s'hi amb el sentit de tindre claror suficient per a vore-hi, que són pronominals. És a dir, que porten el pronom lexicalitzat, inclòs, com un gra en el cul i sense cap valor sintàctic. Massa gràfic potser això, no?

Passem ara als usos del pronom feble en. En què es pareix el pronom feble en a un telèfon intel·ligent o a un rentaplats? Que els tres tenen moltes funcions. (IMITA TAMBORS) Este sí, no? Sí o què? El pronom feble en pot substituir el complement directe quan és indeterminat. És a dir, quan no porta res davant i no és un nom propi. Tens diners? No, no en tinc. Açò no era llengua-ficció. Açò és llengua-verité. També es pot utilitzar en quan el complement directe va precedit d'un indefinit o d'un quantitatiu. Quants germans sou? En som quatre. De postres voldria gelat, però no en queda. Altres casos en què fem servir en és quan el complement de règim verbal, el complement circumstancial de lloc o el complement del nom, van introduïts per la preposició de. No s'ha adonat de la teua presència. Vinc de València. He llegit dos llibres, però no en recorde el títol. Però aneu alerta! (IMITA ALARMA) Hi ha verbs que porten sempre amb ells el pronom feble en.

Ja coneixem l'explicació teòrica, ara passem a la part pràctica. Coneixeu la dinàmica: faré unes preguntes i les heu de respondre. Qui no les encerte… li tallem el wifi.

Pregunta u. Quina és l'opció correcta? La correcta és… la b! Perquè recordeu, lis només és una flor i completament incorrecte en valencià.

Pregunta dos. Quina és l'opció correcta? Quasi, quasi igual, però no. La correcta és… la a! Perquè davant del pronom relatiu qui, en enunciats explicatius, afegim la preposició. Fàcil, veritat?

Pregunta tres. Quina és l'opció correcta? Molt bé! La correcta és la a, perquè el circumstancial de lloc quan va introduït per qualsevol preposició diferent de de, el substituïm pel pronom hi. (EN ANGLÉS) Hi! (EN VALENCIÀ) No! Hi. Hihihi.

I fins ací ha arribat la nostra lliçó. Si esteu contents amb els vostres professors, recordeu regalar-los flors de lis. Ja ho tinc tot dit. Moltes gràcies per la vostra atenció i us esperem en pròxims 5 cèntims sobre normativa del valencià. Adeu.