A quin nivell correspon?

Molt bé, doncs gràcies per totes les vostres opinions, les quals compartisc. I ara passem al joc. D'acord, vos posaré talls mítics de l'audiovisual valencià i m'heu de dir en quin nivell de valencià ancoraríeu les persones que hi apareixen. Anem fent una roda, començarem: Marta, Gabriel, Empar. Però podeu participar els tres en tots els casos. Cal dir que la mostra és xicoteta i que intentarem aplicar els criteris del Marc europeu comú de referència, però açò no és 100% fiable. I, a banda que tots estos textos són perfectíssimament correctes, rics i valuosos per a l'àmbit d'ús en el qual s'han elaborat, que normalment és col·loquial. Nosaltres ací estem opinant, perquè necessitem material combustible per a opinar, però que visca el valencià col·loquial en el seu context adequat. D'acord, vinga, juguem-hi.

Beniparlem: un pòdcast per a aprendre valencià, amb Aina Monferrer.

La primera, vinga, per a Gabriel.

«Una vintena de vivendes van haver de ser desallotjades de manera preventiva pel fum. A tots menys a una veïna: "La gent sí que se va esglaiar, sí. Jo no. Te dic que no perquè no sé res, fill meu, estava dormint en la glòria. Me vaig prendre la pastilleta..."»

A veure, ha dit esglaiar que no sols escoltar-ho els dies que examinem l'oral, però per la prosòdia, etcètera, etcètera. Podria posar-la en un B2 i si m'agarres un dia molt amable, possiblement la posaria en un C1.

Este fragment... Esteu d'acord? És veritat, no? Aquell fragment en concret és molt bo.

És molt bo, i esglaiar-se...

I dormir en la glòria, això també, eixa expressió que, amb eixa connotació cultural o de significat també, no?

Si coneixement sociocultural, sociolingüístic que es demana en els nivells C s'adequa.

Vinga ara el següent fragment per a Empar: «Me s'ha fet els pèls de gallina. Imbècil. Els pèls de gallina que se me fan. Seràs imbècil. Se me fan els pèls de gallina. Ai, ai, ai, ai, mare, fes arrere. La mare que t'ha parit. Serà idiota. Ai, ai, ai, ai. Ixe no està bé, eh? No està bé. Oi, me fa mal la panxa i tot. Serà imbècil. Em fa mal la panxa!»

Ja el coneixies, Empar?

Ostres, doncs és que ens sona molt haver-lo vist, però ja no sabia si era un fake o era una notícia real. Ara que em mostres el vídeo, no sabia si era una cosa mig preparada. Vull dir, la imatge, claríssimament sí, però pensava que la veu estava editada amb eixe vídeo, no que era...

És que han eixit molts vídeos editats amb eixa veu en off.

Però és el vídeo original dels pescadors de Cullera que comenten una barca de pesca que està a punt d'embarrancar contra un espigó i el patró no és que siga molt destre en la navegació. I que hi ha imbècils, els pèls de punta... no sé quantes coses.

«Me se fa el pèl de gallina...», «Me fa mal la panxa!»

Utilitzen un registre vulgar, que és el que utilitzem en situacions de pànic, situacions de límits, un poc, no?

Quan te cagues en tot.

Perfectament adequat al context.

Correcte.

Si veus la barca sí.

Per a Marta: «La veritat, la gent que tinga el càmping al sol, bona sort. Però, en general, per tot lo demés, molt guai».

En general, en general, en general.

Un B1, no? Li posaríem aquesta persona.

És un fragment molt curtet.

No tenim ahí el control fonològic i per lo demés, que ha dit. Per lo demés, no? Per lo demés i molt guai. Un lo i un demés en una frase de vint paraules.

La gent... apitxa. Necessitaríem més text per poder avaluar.

Però, en principi, és un parlant que té habilitats per expressar-se en una situació normal, però comet errors i, per tant, està en el B, no està en el C. El C seria si fora més acurat en la seua parla. Vinga, està per a tots.

«Com a mínim, una patrulla hauria d'estar ací, que és on està el mogolló de les coses. L'altre, si vols, es pot aïllar per ahi. Però igual com pots, en perdó, torne a repetir-ho: cagar i pixar en una porta. Colló si vas pegant una volteta de tant en tant, a lo millor, igual se tallen un poquet.»

Jo li posaria un C1 a esta dona: està exposant un problema, proposant una solució, està argumentant. És un text d'argumentatiu, demana perdó, demana disculpes.

Això no ho hem dit, l'argumentació, no ho hem dit, però és la seqüència textual que s'explica més tard, la més avançada.

També jo crec que acompanya eixa entonació al nivell d'expressió, el seu significat té a veure amb el significant i reforça eixa emotivitat, eixa emoció que impregna allò que diu.

Està bé, fa carregades.

I la pronúncia bona.

Molt bona, molt bona fonètica. Les obertes, l'ensordiment de les consonants. Molt bona.

Sí, està clar que captem una errada lingüística, però és que això no determina un nivell, una errada lingüística. Perquè a lo millor o igual, no? Era això. Ha dit alguna cosa com a lo millor, seria potser o a la millor. De manera aïllada o puntual, sobretot la gent que utilitza la llengua... Ningú parla com Joan Fuster.

No, ni nosaltres mateixos. Ara, quan isquem d'ací i ens fem una cervesa, parlarem així.

I sense la cervesa.

No, i després de la primera cervesa.

I ja veureu al final.

Doncs això, que el parlar de carrer és fonamental, és la base, és l'essència dels usos lingüístics i el futur de la llengua. Per tant, tot i que preparem el valencià formal per als exàmens i per a les situacions formals, acadèmiques, científiques, juridicoadministratives... En el nostre dia a dia, eixe valencià que utilitza tota la gent que hem escoltat ací és genial, magnífic i riquíssim.

No s'ha de perdre.

No s'ha de perdre ni s'ha d'intentar parlar d'una manera artificial, en el nostre dia a dia, sinó en el parlar que tenim. És molt important que els valencianoparlants tinguen aquesta autoestima clara; que de vegades venen a classe valencianoparlants i diuen: «Jo segur que suspenc perquè soc valencianoparlant», «jo dic molts castellanismes». S'ha d'acabar això.

I també una cosa que han de tindre en compte respecte a la seua autoestima i que és una cosa que he llegit molt últimament en xarxes, és que la nota no et determina. Sempre que li tingues estima al valencià, aniràs cap avant.

L'has d'utilitzar, i a l'inrevés. No sé si estem a temps encara de dir, per favor, que aprofiten qualsevol oportunitat de parla i d'aprenentatge, per a aquells que no són valencianoparlants i estan en nivells més bàsics, per a parlar la llengua, de vegades capaços per a practicar, de pagar Erasmus o viatges o aprenentatges en idiomes fora i no ens adonem que la llengua la tenim a tocar en la música, en la literatura i a peu de carrer.

Doncs sí, i ara sí, ha arribat el moment d'acomiadar-me dels meus estimats convidats. Gabriel, Marta Empar, vos estime molt. Moltes gràcies per haver vingut.

Nosaltres t'estimem molt.

Ai que em fareu plorar, Empar.

I, si voleu gaudir de professors de valencià tan bons i bonics com estos tres per quatre duros, matriculeu-vos a l’Escola Oficial d’Idiomes. 

I tanquem parlant de Daniel Cassany, de la Universitat Pompeu Fabra, que en el llibre La cuina de l’escriptura enumerava i exemplificava els mecanismes per a escriure bé: fer-se esborranys, escriure bons paràgrafs, l’economia del llenguatge i l’ordre lògic de l’oració (subjecte, verbs, complements) han sigut alguns dels principals consells de Cassany que innombrables professors hem posat en pràctica. 

Tanmateix, en el llibre Metàfores sospitoses, que Cassany acaba de publicar, afirma que no hi ha proves que fonamenten que les persones metòdiques, ordenades i que seguixen els passos presumptament establerts per a fer un bon text siguen garantia per a elaborar millors textos. Amb experiència, cada u trobarà el seu camí, més creatiu o més previsible, però el que importa és practicar, com ha dit abans Empar, i trobar un mètode que ens faça sentir segurs per a construir textos que, com diu el mateix Cassany, siguen com una plana bonica i transitable sense entrebancs per als lectors. 

Moltes gràcies. Fins al pròxim Beniparlem! 

Adeu, gràcies.