Beniparlem | La pronúncia

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Bon dia tot el dia. Benvingudes i benvinguts a Beniparlem, este metapoble d’À Punt i on podeu passar una estoneta aprenent valencià amb alumnes, amb experts en llengües i amb comunicadors.

Hui ens visiten Pere Joan Buforn i Ricard Ferrer, dos lingüistes d’À Punt que corregeixen els errors dels periodistes o comunicadors que creen continguts per a la televisió i ràdio públiques valencianes. Bon dia.

Bon dia.

Pere Joan Buforn és de la Vilajoiosa i Ricard Ferrer és de Bellreguard. Benvinguts, Pere Joan i Ricard.

Gràcies.

Gràcies per convidar-nos.

Vos tenim ací, aprofitem per a preguntar-vos sobre pronúncia, un tema que interessa moltíssim tant a les persones que s’examinen de valencià com a qui simplement vol aprendre a utilitzar el valencià en situacions formals. I també als periodistes en general, als locutors que treballen davant de la càmera... Pere Joan, Ricard, quines són les consultes de pronúncia que més vos fan els i les periodistes d’À Punt?

De pronúncia hi ha molts casos de topònims estrangers, perquè clar, cada dia, amb tota l'actualitat informativa... Topònims d'Ucraïna, que és un repte l'adaptació, com s'escriuen, com es pronuncien... Clar, ara de Gaza, d'Israel... Amb tot el que està passant, els terratrèmols, tot això va generant llocs que no coneixíem o pobles xicotets que hem de buscar com es pronuncien, com s'escriuen.

I quines ferramentes de consulta utilitzeu en eixos casos? O heu de prendre la decisió?

En algun cas concret l'hem hagut d'adaptar com un fitxatge del València, Iaremtxuk, si no recorde malament exacte. Després tenim l’Ésadir, que ens ajuda molt.

L’Ésadir.

Té un grup d'experts que...

Jo l'utilitze també.

Molt bé.

Sí, per als antropònims també està molt bé, per aals esportistes...

Un llibre d'estil hipertextual que pots anar consultant, així és molt útil.

I després tenim una Viquipèdia entre cometes, que és el Forvo, que és gent de tots els llocs, de moltes llengües, que pronuncia paraules voluntàriament, pronuncia paraules de la seua llengua.

Ostres.

De qualsevol llengua.

I això està obert en internet?

Sí, sí. Forvo, amb v.

F O R V O.

Ens ajuda molt.

Que interessant. I m'agradaria que em diguéreu, per exemple, Pere Joan, un error de pronúncia molt típic i molt fàcil de corregir i com solucionar-lo.

Per a les errades i per a la pronúncia existix la ITV lingüística, que és una ferramenta que s'utilitza a la redacció per a fer un seguiment de pronúncia als periodistes, per exemple, perquè milloren fonèticament sordes, sonores... o fer un seguiment de tot.

Que interessant i l'han de passar com els cotxes, cada ics temps?

Depén.

Fem un seguiment, sí, tenim un seguiment... Ens assignen, en este cas la cap, un seguiment a un o diversos periodistes, depén del torn. També fem monogràfics, és a dir, anara a la redacció d'Alacant o a la de Castelló i fer un matí intens.

Molt bé.

Van passant periodista, periodista... El que és ideal és escoltar-te’ls prèviament...

Sí, clar, i preparar...

Fer l'entrevista i clar, el que em vas comentar de fer el seguiment, de no quedar-se només...

Sí, en un dia puntual, sinó veure si han fet els deures.

Si ha evolucionat.

Quin és l'error de pronunciar en valencià més fossilitzat i difícil de corregir i per què la palatal lateral? És opinió personal, eh? O si teniu alguna tècnica infal·lible per a intentar esmenar este error de pronúncia?

És un so difícil de fer, sobretot si no el tens ja des d'un principi, i pot ser una part fàcil és ficar-se un llapis dins la boca, entre les dents, i pronunciar la paraula intentant que la llengua vaja per dalt del llapis.

Però posa, posa l'exemple.

Seria com una cosa així. Mira. Llapis. Aleshores ja obligues a u a col·locar la llengua dalt del llapis.

Vos copiaré eixa tècnica, perquè jo sempre deia dir «li» molt ràpid, però no funciona sempre.

Ja vas educant la llengua un poc a col·locar-la a la posició al paladar i...

Boníssima tècnica.

En una ITV lingüística d'Alacant, hi havia un periodista que parla molt bé, però m'ha dit: «Jo no sé dir la elle», i aleshores li vaig dir una tècnica simple, que és com si poses la llengua en forma d'arc al paladar i la pegues, la part més alta de l'arc, la pegues al paladar. I aleshores ell posava la punta pegada al darrere de les dents i dic: «No, no, no».

És una l.

La part d'enmig de la llengua, fent arc. Llapis.

I ho vas aconseguir?

Més o menys.

Quasi.

Primer ho ha d'entendre i després ho ha d'adoptar de manera inconscient, que ja jo crec que és el pas més difícil.

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Sé que vos baseu en el llibre d'estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació per a determinar l'estàndard de pronúncia dels locutors d'À Punt. És així? Feu servir eixa obra de referència? Bé, doncs al llarg d'este Beniparlem, vorem un poquet de cada aspecte de la pronúncia de la llengua estàndard i comencem amb algunes preguntes sobre fonètica. M'han sorgit alguns dubtes i com que tenim ací dos grans experts lingüistes de la casa, a vore si me'ls poden anar solucionant. Oients, estigueu atents que jo crec que açò és molt útil. Per exemple, com pronuncien paraules com ara analitzar, realitzar, utilització... Això com ho fem?

La manera estàndard valenciana que es recomana, que és més natural i més fàcil, és com una essa sonora.

Per exemple...

Analitzar, realització.

Utilització.

Utilització. I la segona opció, Pere Joan?

Fer el dígraf. Analitzar, realitzar i utilització.

I utilització. Però hi ha una de les dues opcions que siga més correcta o les dos estan bé?

Més estàndard valenciana, no és més correcta.

D’acord.

Clar, és que ahí estem també intentant trencar el mite este que hi ha coses correctes i incorrectes. Sinó que està ahí sempre, també depén del llibre d'estil que utilitzes, de també fins i tot el tipus d'audiovisual que estigues fent, si és més més tècnic, més d'entreteniment...

Ii el que, en tot cas, si es fera el dígraf, el que no s'ha de fer és ensordir: realització.

Exacte, fer-ho sonor.

Fer-ho sonor. Tant el so de la essa sonora com la t, que passa d perquè la essa sonoritza eixa t.

D'acord i com pronuncien paraules com ara psicologia, tsunami, pneumàtic... estos cultismes? Ahí, què fem, què hem de fer?

Per exemple, si anem a pams, en la primera, en psicologia, sense pronunciar la p, ahí no hi ha dubte; en tsunami tenim dues opcions: podem fer /sunami/ o /tsunami/. Jo crec que és més còmode sense fer la t inicial.

D'acord.

I, per exemple, pneumàtic, no pronunciaríem la p, seria /neumàtic/ i, de fet, l’AVL dona les dues opcions d'escriptura, tant neumàtic sense la p com, per exemple, pneumàtic amb p, sense pronunciar la p.

D'acord, però en cap cas es pronunciarà pneumàtic.

S'atura el micro i tot.

Sí. Aleshores eixes dos consonants del principi no les pronunciem, evidentment, excepte en tsunami, que podem pronunciar la t, però que no cal, no? I què fem amb paraules com dotze, setze, tretze...

Ahí sí, ahí hi ha només una opció.

Una opció correcta, i quina seria?

La dz: /sedze/ /dodze/. És a dir, /dodze/ /tredze/ /sedze/.

El que no recomana és fer el que, per exemple, en la meua parla fem /dotge/ /tretge/ /setge/.

Jo també ho faig.

Jo també. A això podríem dir-li palatalitzar-ho d'alguna manera.

Jo diria que sí, palatalitzar-ho.

Fins i tot a pobles com eslida fan /dotzre/...

Que ja és difícil.

Jo soc de la Plana Baixa i per ahí eixes coses les escoltem.

En la seua parla que ho mantinguen perfectament.

Ara tindrem un problema, que és que vindran hordes d’apitxats amb torxes perseguint-nos. Ara estic dubtant: antorxes o torxes? Ara ho he de mirar.

Diria. Mirem-ho. Mira la xulla. Diria que és tancada: torxes.

Torxes?

Diria que sí.

I no «antorxes».

Això de mirar la xulla, vull dir: els lingüístes no ho sabem tot, sabem on mirar les coses.

Clar, a mi em passa igual: ningú sap tota la llengua, ni Pompeu Fabra se sabia tota la llengua. Ningú. Aleshores, ací a l’AVL, al DNV, diu torxa.

Veus, torxa, pensava que era tancada i és oberta.

Però en tot cas, vindran els apitxats i haurem de córrer. I què fem, perquè, clar, els apitxats no fan ni /dodze/ ni utilitzar, què els podem dir?

Esta l’han de fer.

L'han de fer en llengua formal, en llengua... El mitjà de comunicació és llengua estàndard formal, llevat d'algun cas de gèneres concrets.

Aleshores ho han de fer, s'han de mentalitzar i millorar la seua pronúncia de la sonorització de les esses i de les africades palatals i totes estes que hem comentat. I què passa si algú diu, com jo faig a vegades potser i els plats ?

Ací podem dir tres coses.

Digues.

Per exemple, que és aguda, hem de fer /potsér/ que no és /pótser/.

Inclús la que, si mirem l’AVL; mira, aprofite una eina de l’AVL molt important és: poses una paraula i et diu la fonètica i una altaveuet de com s'ha de pronunciar.

Sí, i això està molt bé.

I clar, si mires, ens costa fins i tot dir /potsér/, eixa o és tancada perquè és tota una paraula.

Ostres, què m'esteu dient?

Sí.

Que no puc dir /pòt ser/?

Clar, són dues coses: «pot ser que vingues» són tres paraules, ahí sí. Però el de probabilitat estrictament que això costa molt de dir.

«Potser vindrà».

Pot ser.

Potser.

Mare de Déu, això no ho he fet jo bé mai sempre dic potser o potser que.

Exacte, així és.

Potser que està bé, però si dic «potser plourà», ahí hauria de ser «potser plourà».

Sí, estrictament.

Uf! I si dic plats, gots... Ahí què?

No és la pronuncia més recomanable, diguem.

Aleshores hauria de dir plats, gots.

Hi ha com graus, fins i tot punys.

Sí, a l'Horta Nord fan ahí...

Hi ha tres paraules que fan molt...

Punts i comes.

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Pere Joan, Ricard, ara ens endinsem en un terreny pantanós. Com a avaluadora de proves oficials, el punt en què més fantasia en la pronúncia he trobat mai és en les paraules començades per ex més vocal. He sentit pronunciar eixercici, exercici... De tot, però no estava de totes les maneres. Tot això, no ho sé, està bé? Com ho faríem?

Jo crec que, lligat a l'educació, hi ha tres paraules com a clau que s'han de pronunciar igual que seria la d'exercici, examen i exemple, que les tres van lligadetes i s'ha de pronunciar com una gz, un poc aixina sonores.

D’acord. En una classe de llengües eixes paraules les diem moltíssim: examen, exemple, exercici. Eixa és l'única manera bona: examen, exemple, exercici.

Hi ha com tres maneres: la bona bona és esta amb gz. Després, en àmbits on es diu i en nivells informals, l’AVL, i crec que el nostre llibre d’estil ho recull també: /eixemple/, /eixercici/. Però només això, en àmbits... és a dir, si la teua parla ho diu i molt restringit, però en mitjans de comunicació seria en /gz/.

Per a assegurar-vos: /egzamen/, /egzemple/, /egzercici/.

Després la pronúncia sorda tampoc, ni la que diria jo en la meua parla tampoc és. Ni /etʃemple/ ni /eksemple/.

Que vibren les cordes vocals. I després també, si una cosa ha de quedar clara és que la x mai no es pronuncia com una s, la x no es pronuncia com una s. Aleshores, què passa amb paraules que tenen la x entre mig de la paraula, situada entre dos sons vocàlics? Jo puc dir: /baisar/, /caisa/, /aisò/... Això ho puc dir?

Com a poder-ho dir...

Ningú vindrà i m'apuntaré amb una pistola, però en valencià formal, si volem tindre una pronúncia acurada del valencià formal, podria?

Estàs dient, dir les x, com a s.

Sí.

Això és l'anècdota que dius: Susi és Susana, i sushi és el menjar. Eixa és la diferència. Vaig a menjar susi.

Seria canibalisme.

Exactament.

D'acord, i com pronunciaríem taxi i sintaxi, com jo ho estic fent amb /ks/? Eixa podria ser sorda, no caldria fer /tagzi/ ni coses d'estes?

No, no.

D'acord, i en el cas de l'increment isc, enmig d'una paraula que és tan típica en valencià, sobretot per l'increment dels verbs de la tercera conjugació, que diem incoatius: patixca o patisca, ferixquen, ferisquen, complixquen, complisquen... Ahí què faig una x o una s? Què faig? Què he de fer en valencià formal?

En valencià formal, /sk/, visca, isca...

D'acord.

Sí que és veritat que, com la k, ja que parlem, tècnicament, és velar, és a dir, es pronuncia allà darrere en la llengua, arrossega la s cap arrere un poquet i aleshores la fa com un poquet palatal fa visca.

És veritat.

Hi ha una resonància, però no fa falta fer una x de vixca, no cal exagerar.

La tendència ja està una s que la k l'arrossega un poc cap arrere.

Però que no cal ni que ho pensem perquè la nostra mateixa boca ja ho fa.

I què fem a projecte, projecció, ajuntament i coses d'estes? O ajuntament, com ho pronunciem el –jec-.

Projecte, projecció i ajuntament.

Projecte projecció i ajuntament.

Aleshores, ahí hem de fer “ge”, tant si tenim una g com una j, com una tg, com una tj, pronunciem “ge”.

I després, en parlars més del nord del Castelló, tortosí, sí que fan projecte.

Molt bé, fan la fricativa, no fan l’africada, no fan g, sinó g.

Perfectament vàlida.

Estaria bé si eres de Morellàs, si eres de Vinaròs, pots fer això, i perfectíssim també.

D'acord. Però acabe de dir la paraula perfectíssim, però em desdic perquè, com sempre dic, la perfecció no existeix en llengües i podeu fins i tot arribar a aprovar un C2 amb algun petit defecte de pronúncia si després mostreu altres tipus de riquesa de vocabulari, d'altres tipus de genuïnitat, d'estructures, de cohesió, d'adequació... i com pronunciem jo i ja? Cal fer jo i ja? És precís fer-la j o podem...?

Pots fer una pronúncia més relaxada i fer jo i fer ja.

Jo i ja és correcte. D'acord, i si tenim una ele geminada, cal que fem ahí una l molt... il·lusió, col·legi... o podem fer come en mel?

Ahí la l seria una l normal. Normal en valencià vol dir, tirant a velaritzada, il·lusió.

D'acord.

Tirada cap arrere, com la l més cap arrere. I després en nivells molt formals, crec que hi ha una diferència entre el llibre d’estil nostre i l’AVL. Crec que és que el llibre d’estil nostre no ho recomana, fer col·legi, il·lusió... I després el de l’AVL diu que és en nivells molt formals, però tampoc és el que es demanaria en un C1 o en un C2. Ahí heu d'estar en una llengua estàndard i no cal forçar nivells molt formals.

Bé, doncs, moltíssimes gràcies per estes recomanacions i, si vos pareix bé, podem jugar. Vos abellix jugar una miqueta?

Clar.

Pere Joan, Ricard?

Vinga.

Doncs, este joc es titula “Ja ha eixit la rata”.

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.

No cal que diga ja ha eixit la rata és una expressió que s'usa quan es descobreix la causa o l'autor d'alguna cosa, és a dir, quan l'han pillat en una cosa que ocultava. Intentem pillar els nostres lingüistes d'À Punt a vore si som capaços de fer-los fallar. Hi ha errors de pronúncia, però aneu amb compte, perquè també hi ha elements en què davall d'un error de pronúncia s'hi amaga un barbarisme. Per a cada frase, tindrà u el torn i si algú falla, passa el torn al següent. Hi esteu preparats?

Avant.

Comencem. El torn per a Ricard.

«Este projecte agrícola consisteix a injertar arbres de tarongers amb branques de llimera».

Has dit prollecte seria projecte. Has dit injertar, un empelt.

Quina paraula més bonica, empeltar. Aleshores, directament la paraula injectar seria empeltar. També es pot pronunciar ampeltar.

D'acord, això tampoc ho sabia. Alguna altra qüestió?

Torna’m a dir la frase, perdona.

«Este projecte agrícola consisteix a injertar arbres de tarongers amb branques de llimera».

Podries relaxar un poc arbre. És que me l'has marcada, arrrbre. Es pot dir abres.

Però si diguera arbres, estaria bé també en eixe cas? Jo ho he de consultar perquè mai me'n recorde.

Crec que hi ha alguna recomanació de no pronunciar-la. Pedre, abre. És la pronúncia més correcte i, en tot cas, més natural.

Apendre sense eixa r.

Molt bé, Ricard. Pere Joan, la segona frase:

«En este divorci, un cónjugue està posant en jaque mate a l'altre».

D'acord seria la cónjugue, has dit, crec, seria cònjuge.

És que eixa l'he posada perquè jo sempre m’equivoque i dic...

És de pensar-se-la, és com cònjutge. És que em costa.

És forteta.

La que tinc segura és la de jaque mate, que és escac i mat.

I escac i mat és que m'encanta eixa expressió. Escac i mat quan estem a punt de matar el rei, en els escacs.

Exactament.

Ja no té possibilitat d'eixida, no té escapatòria. Es moga on es moga, al clot.

Molt bé. La tercera frase per a Ricard.

«Es tracta d'una cojuntura paradògica que refleja la por de perdre molts diners».

Açò té moltes qüestions de pronuncia.

Conjuntura.

Cojuntura.

Ho apuntem tots.

Perquè sapieu que la perfecció no existeix. Ací ens equivoquem tots, com jo, que dic: potser, i és potser.

Com dien aquells: no és saber, és tindre el telèfon del que sap. És anar a buscar.

I sempre estem aprenent i millorant. Aleshores, conjuntura paradòjica.

Paradoxal, potser?

Paradoxal, sí. Conjuntura paradoxal que...

Que reflecteix.

Reflecteix, perquè si jo diguera que reflexa en lloc de refleja.

La cançó de Sau de Boig per tu, reflexada, tot el món li ho ha tirat en cara durant anys que és reflectida i la lletra es va quedar així.

«...que reflectís la por de perdre molts diners».

Millor pedre.

Si estiguéreu fent una ITV, què diríeu al periodista? Pedre millor que perdre.

Millor que perdre.

Molts diners.

Igual.

I potser pronunciar la t de molt, més recomanable.

Ahí tinc eixe problema.

Molts sense dir molts.

Sí, jo dic mols, pon, perquè per la Plana no diem pont, molts...

A la Safor també és més Vicenbaixa el pon.

Sí. I diners seria correcte o seria millor dines?

Ho hauríem de mirar.

Ho haurien de mirar. Jo diria que sí, diners.

Està bé de les dos maneres, segons el DNV. Jo no sé si en el llibre d'estil vostre especifica més l’una o l'altra.

No sé, el DNV... o no hauria d'entrar en contradicció jo crec.

Vinga, ja vos hem aprofitat prou per hui i tanquem, però no vos n'aneu encara. Espereu-vos que faça una reflexió final.

Cummins (1979) parlava de la competència subjacent comuna. Segons ell, el cervell no és com una caixa en què vas introduint llengües en compartiments estancs i que arriba un moment en què ja no en caben més. Al contrari, el cervell és més paregut a un múscul que a un armari, perquè, com més treballes, més facilitat tens per a aprendre llengües, ja que vas alimentant la competència subjacent comuna, que són uns coneixements que et valen per a aplicar a les diferents llengües que saps, que pots anar transferint de l'ús d’una llengua a l’altra. I això, Selinker ho anomena una interllengua, que tenim una interllengua i que vol dir que teixim relacions entre els sistemes lingüístics que coneixem.

Si ho apliquem a la pronúncia, si som castellanoparlants i aprenem a pronunciar la e oberta de ferro o la o oberta de porta, així com les esses i les africades sonores: casa, fetge... Tots eixos coneixements ens serviran per a millorar també la nostra pronúncia de l'anglés, del francés, del portugués, etcètera. Si ens acostumem a fer la distinció en valencià entre b i v, després la podrem fer també en francés, en portugues, en anglés... llengües en què s'ha de fer, com [angl.] book, violent; [fr.] avion, boulot; [port.] avião, abraço.

Aprofitem sinergies, que dirien els empresaris, fins a la pròxima i ens veiem ací en Beniparlem. Salut i força!

Adeu, adeu.

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.