Álvaro Pons empra la locució conjuntiva sinó que per a introduir l'afirmació en contrast d'allò que s'acaba de negar. I nosaltres l'aprofitem per a repassar l'ús de sinó, sinó que i si no.
En valencià, la conjunció sinó té valor adversatiu, semblant a però. Per això, et recomanem que, quan dubtes entre sinó i si no, faces l'intercanvi amb el però + l'adverbi afirmatiu, però sí. En cas que la substitució funcione, caldrà escriure sinó. Un exemple: No escric novel·la, sinó poesia > No escric novel·la, però sí poesia.
Si la coordinació és entre dues oracions principals, es fa servir sinó que, com és el cas del fragment: no tenim els clàssics personatges, ni el dolent ni el bo, no tenim el vilà ni l'heroi, sinó que tenim persones.
En canvi, quan construïm una oració condicional negativa i ometem l’oració, cal escriure si no (Compra taronges; si no (n'hi ha), compra kiwis).
