Coneixem el museu del silenci

(RIUEN)

Xavi, com va?

Com va?

Molt bé, estupendament.

T'ho passaràs de mort (RIU).

Molt bé, molt bé.

Com se't va vindre al cap, Rafa?

Perquè hui parlarem d'això, del Museu del Silenci.

Perquè ací estan els dos-cents anys de la història de València. I a més, he de dir, que és el gran desconegut.

Perdona, hi ha una tomba trencada.

Açò és la llosa.

Llosa, una paraula molt bonica.

Com una llosa. La llosa.

Un pes com una llosa.

Com se't va vindre al cap fer unes rutes del silenci?

La importància que era el cementeri per a conéixer molt: biografies, art, arquitectura, però sobretot, el conjunt. El conjunt que és interessantíssim.

No estem parlant d'una visita mortuòria, tètrica.

No, no, no.

Parle sempre de vides. Sempre de vides. De records.

La mort té lloc en una clínica, en una carretera o a casa, no?

Ací només és el record. I el silenci impera.

Açò… Una qualitat artística immensa.

Ací està l'empremta dels millors escultors de València en diferents èpoques.

Per què creus que la gent és atreta per la mort?

Això ha canviat molt en la societat. Abans la mort era una cosa habitual perquè es vivia més.

I ara té una espècie de morbositat que és extraordinari, quan no, és molt habitual en la nostra vida.

Molt natural.

Tots tenim data de caducitat.(RIU)

Tots. Estem ahí…

Uns serà més prompte o més tard, però tots, al final, morirem.