Parlem de registres

Benvinguts a Beniparlem, l'espai dedicat a explorar els intersticis del valencià formal, del valencià de mudar, del valencià de diumenge, del valencià per a una entrevista de treball, per al discurs del casament del teu germà, per al temut dia de les oposicions, per a anar al metge, per a presentar un programa de ràdio, per a impartir una xarrada antidrogues, per a… Bé, ja ho teniu bé, hui ens endinsarem en el fascinant món dels registres, dels àmbits d'ús de les seqüències textuals, dels tipus de textos i dels gèneres de text, en especial dels d'entreteniment. Esteu preparats i preparades? Doncs, acostumeu- vos agarre forces, esmorzeu fort i comencem!

Primer que res, però, vos presentaré els dos convidats, que són persones molt dinàmiques i amb molt de sentit de l'humor. Enrique Tena és un comunicador audiovisual d'Artana que porta anys treballant per a programes diversos d'À Punt; és una de les cares visibles de valencians al món. Bon dia, Enrique, com va?

—Bon dia, Aina, quina alegria! Quina alegria tornar a vore't la cara després de tants anys i la gent no sé per què es pensarà que ens coneixem, perquè potser.

—Ho deixem en un parèntesi, a vore…

—Anirem descobrint al llarg del pòdcast per què ens coneixem Aina i jo.

—Em sembla molt bé.

—L'altre convidat és Raül Diego, un còmic que ha treballat en programes d'entreteniment com ara Pròxima parada, Tap zàping... i que és de Xàbia. Actualment, hem de confessar que és coguionista d'estos vídeos i pòdcast i d'altres continguts d'Apunts de llengua. Raül, ja m'has agarrat mania o encara no?

—Sí, sí una miqueta, sí, eh, que són moltes hores i bé, estic encantat d'estar ací, eh, jo no podria estar més feliç hui. Moltes gràcies. Enrique, Raül, vos coneixeu o coincidit ara per primera vegada?

—Diem la veritat o…?

—La veritat, la veritat, sempre.

—Ens hem conegut fa deu minuts. Jo pensava... sí, sí que sabíem, però no, no ens coneixíem personalment. No, no, jo no el coneixia personalment.

—Ni no personalment, digues la veritat.

—No el coneixia.

—Doncs vos presente: Enrique, Raül, Raül, Enrique.

—Qui és qui?

—Home, a vosaltres vos conec, estic molt nerviós.

—I Raül, em podries dir quin és per a tu el secret de l'humor, quin és el quid de fer riure?

—Ostres, quina pregunta ara més transcendent de sobte. El quid de fer riure? Jo diria que és la sorpresa, no?

—L'inesperat.

—Clar, quan no t'esperes una cosa és quan normalment et pega i et fa riure. Després n'hi ha gent que fa riure sense voler també, però que ho fa també és la sorpresa, per exemple…

—L'espontaneïtat.

—Sí, perquè tu no t'esperes que un president del govern a la millor no sàpiga articular una frase, aleshores...

—O sí que t'ho esperes, ja depén quin president també.

—Clar, aleshores, però ahí és quan et fa riure perquè en teoria...

—No s'adapta, eixe president no estaria adequant-se a un registre formal.

—Exacte.

—I Enrique, per què creus que eres una persona idònia per a fer entreteniment televisiu? Que jo pense que ho eres, tu penses que ho eres?

—Estic molt còmode. És una pregunta un poquet de dir: «Enrique, a vore, tira floretes». No tinc iaies, aleshores ja em tire floretes i si fa falta el que faça falta.

—Autoestima per davant de tot.

—No és fàcil fer entreteniment. Ací estem gent, som uns periodistes, gent del món audiovisual...

—Jo de periodista tinc poquet, però, bé.

—Món audiovisual en general, artisteig, no és fàcil fer entreteniment, però crec que és una coseta que realment t'agrada, com que una vegada la proves i enganxa, enganxa. Efectivament, i estic molt còmode. Vull dir, he passat per diferents formats, realment Valencians al món és un dels formats de la casa en què viatgem moltíssim, és entreteniment pur i hi ha de tot. Està des de la sorpresa que el valencià no s'espera. Tenim una llàgrima quan està parlant de la paella en sa mare, del difícil que va ser quan va arribar a ics país.

—Un còctel d'emocions.

—És un còctel d'emocions que, realment, quan acaba el programa, ma mare em diu: «Però quantes coses has fet» i jo «Mama, moltes? Açò va molt ràpid, és la tele, això, eh, necessitem…»

—Estímuls, estímuls.

—És curiós, perquè Enrique viatja per tot el món i jo soc de la Marina, que és on ve tot el món, eh. Efectivament, este acudit me l'ha prestat el director.

—I Raül sempre has volgut ser guionista, t'hi dediques des de fa molts anys o fas altres treballs més principals que el de fer de guionista?

—Jo estic de guionista una miqueta de cedit. Jo em dedique a fer comèdia, monòlegs i tal, i com això servix també una miqueta per a fer programes, doncs també en tenen ahí. Jo és que de veres, jo acudits, fer gràcia.

—He de dir, jo duc pocs minuts ací, Aina, portem no-sé-quants minuts ací.

—Cinc minuts.

—Anava a dir: portem mitja hora, de com a gust que estic. Dic que Raül és un bon comediant en general.

—No pots dir que soc bon comediant d'haver-me vist cinc minuts, home.

—Home ja, però estem a la ràdio, tu pensa que ella mateixa, du dos anells, un anell de color rosa i l'altre anell, que no és exactament el que és.

—És un cor o un cul, depenent de com ho mires.

—Ahí m'he quedat un poquet jo, que no sé què dir, però ja realment té una personalitat que dius...

—Personalitat pròpia, a vore què faràs, Aina, perquè este pòdcast no et dura més del que ha de durar.

—Ai.

—I tu, Enrique, la vocació de treballar davant de les càmares la tens des de la infància o ha sigut sobrevinguda?

He de dir, i crec que no ho he dit moltes vegades, si no m'equivoque, que jo, de xicotet era una persona més tímida, més introvertida, o siga en casa, la meua germana tenia més com la veu cantant, ma germana és més major que jo, ella és Pili, i realment, a poquet a poquet he anat com descobrint el que jo volia ser. Però fins que no vaig tindre una jornada de portes obertes a l'UJI, que això va ser l'any 2008, quan estava estudiant 2n de Batxillerat, i jo vaig entrar a l'UJI i vaig vore «Comunicació Audiovisual» i vaig dir que esta carrera...

—La venen molt bé. Jo vaig caure en el mateix parany que tu.

—La venen millor del que és després...

—Es fa de tot i un altre xic que està en quart va dir: «Ací es fa de tot i no es fa res». I jo vaig dir: això què és? Però, bé, he de dir i que, parlant del valencià, en aquells moments, una mestra de valencià, una de les més bones que he tingut en segon de batxillerat, Obdúlia, em va dir: «Enric, esta carrera és per a tu». I jo, com què és per a mi? Però si jo ací no pegue i, efectivament, a partir d'ahí jo he anat buscant el meu camí. Gràcies, Obdúlia.

—Gràcies, Obdúlia.

—Gràcies, i que en pau descanse.

—Perquè gràcies a Obdúlia tenim ací Enrique i és un gust això. 

—Parlant de valencià, he de dir Aina, ja ho solte, perquè aixina la gent ho sap, crec que tant Obdúlia com tu heu sigut les millors professores de valencià que he tingut en la meua vida. I la gent…

—Que em posaré roja. 

—S'ha de dir, s'ha de dir. En este pòdcast la gent sap el que té ara mateix en esta casa de tindre Aina Monferrer ací.

—Eres quedador de bé eh?

—No, però és que és veritat.

—A mi que si soc el millor amic sense haver-me vist mai...

—Que jo amb Aina em vaig traure el C1 i el C2 de valencià quan estava començant en À Punt i la gent em diu: Enrique, què faig? Entra en YouTube, busques Aina Monferrer i aproves.

—I ara. 

—Això sí que és veritat. 

—Entreu en Apunts de llengua i tindreu els vídeos i els pòdcasts que estem preparant per a Beniparlem, Cinc cèntims, llengüetes... Però passem a explicar el contingut d'este Beniparlem en companyia d'Enrique i de Raül.

—Encara no hem començat. Si esteu escoltant això és que encara queda. Si esteu en el cotxe pegueu una volteta més... 

—Hui aprendreu valencià, registres i tot això que té Aina en l'iPad.

—Registre formal, però no molt molt elevat.

—Això és el que se'm dona bé, el registre formal, per això estic ací. 

—Veritat que no eixiu de casa en pijama ni vos claveu dins del llit amb texans i camisa de botons? I si ho feu…

—És una pregunta trampa, perquè a vegades, quan isc a passejar el gos, he de confessar que el pijama no me'l lleve. 

—Doncs, en principi, el mateix passa amb la llengua: no pot ser la mateixa en tots els casos, sinó que s'ha d'adaptar al context amb flexibilitat i amb capacitat de mimesi. Un text no només és un conjunt de paraules, darrere del text hi ha tot un món de decisions basades en el context en què es produirà, qui seran els seus lectors o oients i quina serà la seua funció, i per a entendre el context ens hem de familiaritzar amb dos conceptes clau: els registres i els àmbits d'ús. Enrique, Raül, teniu alguna idea del que poden ser?

—Enrique, registres i àmbit i àmbits d'ús, això què és? 

—Jo ho vaig estudiar en batxillerat i me'n recorde perfectament. Raül, tu què penses?

—Jo tot el que sé és que el registre és on treballava Rajoy antes de ser president.

—El registre de la propietat.

—És un altre, és un altre, perdona.

—Però estem parlant de registre formal i registre informal.

—Això és fem coses en registres formals, com ara quan parlem amb el metge o quan parlem en un juí, i fem coses en registres informals, com ara quan enviem una nota de WhatsApp a la nostra germana. 

—M'ho has llevat de la boca i era just el que anava a dir.

—Jo soc més de l'informal, però perquè sí, perquè sí. 

—Però quan vaig fer l'examen de C1 i de C2 de valencià, ahí estaves en un registre formal i ahí hauries de parlar un valencià formal estàndard. 

—El vaig parlar.

—Efectivament. 

—De fet, per això tens el títol.

—Una volta en la vida, però…

—No, no que jo el practique. Jo fique un xip i efectivament…

—En quin àmbit?

—És complicat el registre informal. Jo, quan estic fent el programa, quan estem fent entreteniment, està clar que tinc un registre informal, però també és veritat que jo intente en la mesura del possible ser el més correcte, el més estàndard. També és veritat que la mateixa direcció o el mateix lingüista del programa ens diu: «Enrique, abans que res, has de ser natural, i després ja està que no faça...».

—El més difícil i el millor és trobar un punt en el qual no estigues cometent errors i, al mateix temps, estigues sent fresc, que parega que estàs parlant d'anar per casa, com feia Vicent Andrés Estellés en la seua poesia, que pareix que estiga escrita com per casualitat, de rebot, i està escrita molt ben escrita, doncs això has de fer Enrique: anar a Valencians al món sent superdivertit i superespontani i, al mateix temps, no cometent massa errors. 

—Queda clar?

—Queda claríssim.

—I Raül, apunta-t'ho tu també.

—Jo he de prendre nota, eh.