Beniparlem | Registres i gèneres d’entreteniment

Benvinguts a Beniparlem, l'espai dedicat a explorar els intersticis del valencià formal, del valencià de mudar, del valencià de diumenge, del valencià per a una entrevista de treball, per al discurs del casament del teu germà, per al temut dia de les oposicions, per a anar al metge, per a presentar un programa de ràdio, per a impartir una xarrada antidrogues, per a… Bé, ja ho teniu bé, hui ens endinsarem en el fascinant món dels registres, dels àmbits d'ús de les seqüències textuals, dels tipus de textos i dels gèneres de text, en especial dels d'entreteniment. Esteu preparats i preparades? Doncs, acostumeu- vos agarre forces, esmorzeu fort i comencem!

Primer que res, però, vos presentaré els dos convidats, que són persones molt dinàmiques i amb molt de sentit de l'humor. Enrique Tena és un comunicador audiovisual d'Artana que porta anys treballant per a programes diversos d'À Punt; és una de les cares visibles de Valencians al món. Bon dia, Enrique, com va?

—Bon dia, Aina, quina alegria! Quina alegria tornar a vore't la cara després de tants anys i la gent no sé per què es pensarà que ens coneixem, perquè potser.

—Ho deixem en un parèntesi, a vore…

—Anirem descobrint al llarg del pòdcast per què ens coneixem Aina i jo.

—Em sembla molt bé. L'altre convidat és Raül Diego, un còmic que ha treballat en programes d'entreteniment com ara Pròxima parada, Tap zàping… i que és de Xàbia. Actualment, hem de confessar que és coguionista d'estos vídeos i pòdcast i d'altres continguts d'Apunts de Llengua. Raül, ja m'has agarrat mania o encara no?

—Sí, sí una miqueta, sí, eh, que són moltes hores i bé, estic encantat d'estar ací, eh, jo no podria estar més feliç hui. Moltes gràcies. Enrique, Raül, vos coneixeu o coincidit ara per primera vegada?

—Diem la veritat o…?

—La veritat, la veritat, sempre.

—Ens hem conegut fa deu minuts. Jo pensava… sí, sí que sabíem, però no, no ens coneixíem personalment. No, no, jo no el coneixia personalment.

—Ni no personalment, digues la veritat.

—No el coneixia.

—Doncs vos presente: Enrique, Raül, Raül, Enrique.

—Qui és qui?

—Home, a vosaltres vos conec, estic molt nerviós.

—I Raül, em podries dir quin és per a tu el secret de l'humor, quin és el quid de fer riure?

—Ostres, quina pregunta ara més transcendent de sobte. El quid de fer riure? Jo diria que és la sorpresa, no?

—L'inesperat.

—Clar, quan no t'esperes una cosa és quan normalment et pega i et fa riure. Després n'hi ha gent que fa riure sense voler també, però que ho fa també és la sorpresa, per exemple…

—L'espontaneïtat.

Sí, perquè tu no t'esperes que un president del govern a la millor no sàpiga articular una frase, aleshores…

—O sí que t'ho esperes, ja depén quin president també.

—Clar, aleshores, però ahí és quan et fa riure perquè en teoria…

—No s'adapta, eixe president no estaria adequant-se a un registre formal.

—Exacte.

—I Enrique, per què creus que eres una persona idònia per a fer entreteniment televisiu? Que jo pense que ho eres, tu penses que ho eres?

—Estic molt còmode. És una pregunta un poquet de dir: «Enrique, a vore, tira floretes». No tinc iaies, aleshores ja em tire floretes i si fa falta el que faça falta.

—Autoestima per davant de tot.

—No és fàcil fer entreteniment. Ací estem gent, som uns periodistes, gent del món audiovisual…

—Jo de periodista tinc poquet, però, bé.

Món audiovisual en general, artisteig, no és fàcil fer entreteniment, però crec que és una coseta que realment t'agrada, com que una vegada la proves i enganxa, enganxa. Efectivament, i estic molt còmode. Vull dir, he passat per diferents formats, realment Valencians al món és un dels formats de la casa en què viatgem moltíssim, és entreteniment pur i hi ha de tot. Està des de la sorpresa que el valencià no s'espera. Tenim una llàgrima quan està parlant de la paella en sa mare, del difícil que va ser quan va arribar a ics país.

—Un còctel d'emocions.

—És un còctel d'emocions que, realment, quan acaba el programa, ma mare em diu: «Però quantes coses has fet» i jo «Mama, moltes? Açò va molt ràpid, és la tele, això, eh, necessitem…»

—Estímuls, estímuls.

—És curiós, perquè Enrique viatja per tot el món i jo soc de la Marina, que és on ve tot el món, eh. Efectivament, este acudit me l'ha prestat el director.

—I Raül sempre has volgut ser guionista, t'hi dediques des de fa molts anys o fas altres treballs més principals que el de fer de guionista?

—Jo estic de guionista una miqueta de cedit. Jo em dedique a fer comèdia, monòlegs i tal, i com això servix també una miqueta per a fer programes, doncs també en tenen ahí. Jo és que de veres, jo acudits, fer gràcia.

—He de dir, jo duc pocs minuts ací, Aina, portem no-sé-quants minuts ací.

—Cinc minuts.

—Anava a dir: portem mitja hora, de com a gust que estic. Dic que Raül és un bon comediant en general.

—No pots dir que soc bon comediant d'haver-me vist cinc minuts, home.

—Home ja, però estem a la ràdio, tu pensa que ella mateixa, du dos anells, un anell de color rosa i l'altre anell, que no és exactament el que és.

—És un cor o un cul, depenent de com ho mires.

—Ahí m'he quedat un poquet jo, que no sé què dir, però ja realment té una personalitat que dius...

—Personalitat pròpia, a vore què faràs, Aina, perquè este pòdcast no et dura més del que ha de durar.

—Ai.

—I tu, Enrique, la vocació de treballar davant de les càmeres la tens des de la infància o ha sigut sobrevinguda?

—He de dir, i crec que no ho he dit moltes vegades, si no m'equivoque, que jo, de xicotet era una persona més tímida, més introvertida, o siga en casa, la meua germana tenia més com la veu cantant, ma germana és més major que jo, ella és Pili, i realment, a poquet a poquet he anat com descobrint el que jo volia ser. Però fins que no vaig tindre una jornada de portes obertes a l'UJI, que això va ser l'any 2008, quan estava estudiant 2n de Batxillerat, i jo vaig entrar a l'UJI i vaig vore «Comunicació Audiovisual» i vaig dir que esta carrera...

—La venen molt bé. Jo vaig caure en el mateix parany que tu.

—La venen millor del que és després…

—Es fa de tot i un altre xic que està en quart va dir: «Ací es fa de tot i no es fa res». I jo vaig dir: això què és? Però, bé, he de dir i que, parlant del valencià, en aquells moments, una mestra de valencià, una de les més bones que he tingut en segon de batxillerat, Obdúlia, em va dir: «Enric, esta carrera és per a tu». I jo, com què és per a mi? Però si jo ací no pegue i, efectivament, a partir d'ahí jo he anat buscant el meu camí. Gràcies, Obdúlia.

—Gràcies, Obdúlia.

—Gràcies, i que en pau descanse.

—Perquè gràcies a Obdúlia tenim ací Enrique i és un gust això. 

—Parlant de valencià, he de dir Aina, ja ho solte, perquè aixina la gent ho sap, crec que tant Obdúlia com tu heu sigut les millors professores de valencià que he tingut en la meua vida. I la gent...

—Que em posaré roja. 

—S'ha de dir, s'ha de dir. En este pòdcast la gent sap el que té ara mateix en esta casa de tindre Aina Monferrer ací.

—Eres quedador de bé eh?

—No, però és que és veritat.

—A mi que si soc el millor amic sense haver-me vist mai…

—Que jo amb Aina em vaig traure el C1 i el C2 de valencià quan estava començant en À Punt i la gent em diu: Enrique, què faig? Entra en YouTube, busques Aina Monferrer i aproves.

—I ara. 

—Això sí que és veritat. 

—Entreu en Apunts de Llengua i tindreu els vídeos i els pòdcasts que estem preparant per a Beniparlem, Cinc cèntims, Llengüetes… Però passem a explicar el contingut d'este Beniparlem en companyia d'Enrique i de Raül.

Encara no hem començat. Si esteu escoltant això és que encara queda. Si esteu en el cotxe pegueu una volteta més… 

—Hui aprendreu valencià, registres i tot això que té Aina en l'iPad.

—Registre formal, però no molt elevat.

—Això és el que se'm dona bé, el registre formal, per això estic ací. 

—Veritat que no eixiu de casa en pijama ni vos claveu dins del llit amb texans i camisa de botons? I si ho feu…

—És una pregunta trampa, perquè a vegades, quan isc a passejar el gos, he de confessar que el pijama no me'l lleve. 

Doncs, en principi, el mateix passa amb la llengua: no pot ser la mateixa en tots els casos, sinó que s'ha d'adaptar al context amb flexibilitat i amb capacitat de mimesi. Un text no només és un conjunt de paraules, darrere del text hi ha tot un món de decisions basades en el context en què es produirà, qui seran els seus lectors o oients i quina serà la seua funció, i per a entendre el context ens hem de familiaritzar amb dos conceptes clau: els registres i els àmbits d'ús. Enrique, Raül, teniu alguna idea del que poden ser?

—Enrique, registres i àmbit i àmbits d'ús, això què és? 

—Jo ho vaig estudiar en batxillerat i me'n recorde perfectament. Raül, tu què penses?

—Jo tot el que sé és que el registre és on treballava Rajoy antes de ser president.

—El registre de la propietat.

—És un altre, és un altre, perdona.

—Però estem parlant de registre formal i registre informal.

—Això és fem coses en registres formals, com ara quan parlem amb el metge o quan parlem en un juí, i fem coses en registres informals, com ara quan enviem una nota de WhatsApp a la nostra germana. 

—M'ho has llevat de la boca i era just el que anava a dir.

—Jo soc més de l'informal, però perquè sí, perquè sí. 

—Però quan vaig fer l'examen de C1 i de C2 de valencià, ahí estaves en un registre formal i ahí hauries de parlar un valencià formal estàndard. 

—El vaig parlar.

—Efectivament. 

—De fet, per això tens el títol.

—Una volta en la vida, però…

—No, no que jo el practique. Jo fique un xip i efectivament…

—En quin àmbit?

—És complicat el registre informal. Jo, quan estic fent el programa, quan estem fent entreteniment, està clar que tinc un registre informal, però també és veritat que jo intente en la mesura del possible ser el més correcte, el més estàndard. També és veritat que la mateixa direcció o el mateix lingüista del programa ens diu: «Enrique, abans que res, has de ser natural, i després ja està que no faça...».

El més difícil i el millor és trobar un punt en el qual no estigues cometent errors i, al mateix temps, estigues sent fresc, que parega que estàs parlant d'anar per casa, com feia Vicent Andrés Estellés en la seua poesia, que pareix que estiga escrita com per casualitat, de rebot, i està escrita molt ben escrita, doncs això has de fer Enrique: anar a Valencians al món sent superdivertit i superespontani i, al mateix temps, no cometent massa errors. 

—Queda clar?

—Queda claríssim.

—I Raül, apunta-t'ho tu també.

—Jo he de prendre nota, eh.

—I els àmbits d'ús què seran? Vos sona això dels àmbits d'ús?

—Els àmbits d'ús, eixe jo el que diga Enrique em fie.

—És depenent d'on es parle… No, no va per ahí la cosa.

—Sí, no, mira…

—Vols dir que és més específic.

—Àmbits d'ús, per exemple, jurídic, juridicoadministratiu, científic-acadèmic, literari i, sobretot, el que vosaltres treballeu, que són els àmbits d'ús audiovisuals o periodístics. Ahí és on esteu vosaltres situats.

—Exacte.

—Ho sabíeu?

—Sí, ahí estem. 

—Jo també ho sabia. 

Dins de cada àmbit d'ús, com ara el periodístic, hi ha diversos gèneres de text que són exactament els motlles genèrics fixats que ens indiquen l'estructura i els elements que formen part d'un text concret, d'un text audiovisual, d'un text periodístic... En l'àmbit d'ús periodístic, concretament en l'audiovisual d'entreteniment Enrique, Raül, quins tipus de gèneres de text, de tipus de programes, tipus de situacions trobeu en l'audiovisual d'entreteniment? Enrique.

Ahí tindríem una mescla de tot i jo me'n recorde, quan estudiava a l'UJI Comunicació Audiovisual, que estava molt ben catalogat: tu anaves a un magazín, supose que va per ahí la cosa, no? Estava l'informatiu, després està un programa de viatges, n'hi ha un programa de periodisme d'investigació, després també està la ficció... Diríem com que hi ha tres grans grups, no? Seria l'entreteniment, l'informatiu i la ficció.

—Entreteniment, informatiu i ficció.

—És que t'haguera pogut acabar cada frase, Enrique. Sabia igual que tu.

—Però sí que és veritat que cada vegada més ho veiem, no? Hi ha una cosa que està l'infoentertainment, as you know?

—Infotainment.

—Yes! Que és la mescla entre la informació i l'entreteniment. Que nosaltres... es fa realment en molta graella de la cadena, però l'informatiu ha de ser més seriós, després un magazín, això és a la babalà.

—Sí.

—És un poquet això.

—Existeixen els gèneres més purs, més de referència, més prototípics, però després es poden fer tot tipus de combinacions, està clar, i en tots eixos casos utilitzem llengua estàndard, però depenent de, concretament el gènere, es pot tindre un marge més gran o més reduït de com introduir una parla una miqueta més col·loquial. I recordem que els gèneres de text que hi ha són, concretament, el tipus de text: article d'opinió, entradeta d'un informatiu, entrevista en Valencians al món... Tot això serien gèneres de text concrets. Ahí estos gèneres poden tindre una funció o una altra: poden ser explicatius, instructius, narratius, argumentatius, dialògics... I en tota eixa combinació, això per què és important? Perquè quan feu un examen de valencià, vos estaran demanant que feu un text concret. Poden estar demanant, per exemple, feu una introducció per a un monòleg, un monòleg humorístic. Feu com una introducció. En un C2 podrien demanar-ho. Aleshores, ahí, Raül ens ajudaria.

—Jo seria expert en el tema.

—De fet, jo me'n recorde en les classes de l'EOI que teníem tu i o Aina, que era important, imagina que et toca, en un diàleg tu eres l'opció A, candidat A, que seria jo, per exemple, i candidat B, Raül en este cas, candidat A, per exemple, podria ser jo soc el president d'una tenda de cotxes i he de presentar un nou cotxe. I en este cas, candidat B, tal volta seria un inversor i a partir d'ahí ja ens hem d'adaptar a un registre de situació, no?

A eixa situació, a un registre, a un àmbit d'ús... En eixe cas seria com més comercial i després també quina és la intenció que teniu: convéncer? Per tant, és argumentatiu. Explicar-li a algú com fer una cosa? Per tant, és instructiu. Narratiu si li heu de contar una història i aleshores tot eixe còctel fa finalment indicacions sobre com heu d'elaborar un text.

I una pregunta: no és el mateix un àmbit d'ús que un gènere? Perquè, per exemple, àmbits d'ús has dit el jurídico-no-sé-què, tal. Un gènere és diferent?

Dins de cada àmbit d'ús hi ha gèneres de text concrets.

D'acord. Aleshores, dins d'una d'un àmbit d'ús periodístic, doncs, podem tindre un pòdcast o podem tindre un informatiu o podem tindre, doncs, una tertúlia, un debat, un programa d'anar pel món entrevistant, un Stand-up comedy, una comèdia d'este tipus, de parlar una persona davant de gent i aleshores, doncs, tot això està ahí i ho heu de tindre en compte. I elaborar-ho amb coherència. Coherència, cohesió i adequació. Això vos sona?

—Això sí, això ho he estudiat.

—Sí, ho heu estudiat, eh?

—Sí, sí. Aina, quantes coses estem aprenent en este pòdcast?

—Ha valgut la pena vindre o estaríeu més a gust en un jacuzzi?

—Ai, eixa pregunta també és trampa. 

—Si estiguérem ara mateix en un jacuzzi, el tècnic de ràdio estaria dient que les bombolles entrarien, que no podíem estar en un jacuzzi, però estaríem més a gust els tres en un jacuzzi.

—Fent el mateix, però en un jacuzzi.

—Amb les floretes que ens ha tirat Enrique, és com si estiguérem fent un massatge. 

—T'imagines? Però crec que la producció no té: no hi ha diners, no hi ha diners. 

—Ho feien ja fa molt de temps a la tele, Jesús Gil y Gil, vos sona? Això ja ho feia.

—Estava inventat.

—Tu dona idees en esta casa que es fa el que faça falta, perquè pugem l'audiència. 

—Podries ser el Jesús Gil d'À Punt?

—Imagineu-vos.

—En alguns programes Valencians al món i, perdoneu que estiga en contínua promoció, hem estat dins d'un jacuzzi. 

—Això s'ha de vore. Busqueu-ho.

—Haurem de buscar quin és, eh? Que a mi m'interessa. 

—Ahí ho deixem. 

Vinga, arrimeu un poquet el muscle i passem al joc. Vos l'explique. Jo aniré posant fragments de peces d'entreteniment i comentarem de quin gènere de text es tracta, quina funció comunicativa i qui creieu que és l'autor. Jo aniré indicant a qui li toca. D'acord?

—Guai. Complicat.

—Pregunta per a Enrique què ens dius d'este fragment, però t'ho preguntaré després.

«Hui és un gran dia per a la terretaaaa! Mare de Déu, quin públic! Quin públic! Podríeu vindre tots els dies? És un gran dia per a la Terreta, perquè la vostra tele ja té un any i ja parla, eh, només té un anyet i ja parla i parla molt bé, bo, no tan bé com els agradaria als lingüistes, eh, punyeters?» 

—Raül, per a tu.

—Per a mi, vinga.

—Això què és?

—La veu sí que la reconec, i no només perquè és company de feina, que estem junts en el TaP Zàping, sinó perquè jo soc coguionista d'este pòdcast i m'he encarregat també de saber…

—Ai, però és que ací ell juga amb avantatge! Aina, per favor.

—Que no l'he escrit jo, és broma, este no l'he escrit jo.

—Jo no he vingut de Castelló per a estos desavantatges. Açò què vol dir?

—És la veu de Pere Aznar. 

—Aleshores, ja tenim clar que l'àmbit d'ús és periodístic, audiovisual i quin gènere de text seria este?

—És un programa d'entreteniment.

—Dins d'un programa d'entreteniment… què està fent Pere Aznar?

—Està fent probablement un monòleg inicial, alguna cosa d'estes d'Assumptes interns, pot ser?

—Sí, perquè estava dient que portaven un any, aleshores seria quan estan fent…

—Que ja en portem més de cinc, ja portem cinc! Quina alegria!

—Enhorabona! Aleshores, en este cas, podrien demanar-vos, en una prova de valencià, que escriguéreu una introducció per a un magazín o per a un leitnight per a un programa d'entreteniment que presenta, jo què sé, Pere Aznar, per exemple. Això seria un gènere de text concret. Vinga, ara contestarà Raül, però espereu que...

—Com que Raül altra volta? Les faig jo totes?

—No, no Enrique, perdó, perdó, Enrique.

—Un moment, silenci.

—Què passa, trols? Només els més joves i mil·lennials coneixereu esta manera peculiar de saludar del nostre convidat de hui: ell és Jaume cCremades, és valencià de Catarroja i és un dels youtubers més influents de tota Espanya. A les xarxes es fa dir Perxitaa i hui el tenim ací en directe. Ell compta amb milers i milers de seguidors. 

—Enrique, què diries que és açò? 

—Una introducció de la meua estimada Carolina Ferre a una entrevista.

—Molt bé, una entrevista televisiva. Una introducció a una entrevista televisiva per a un programa generalista…

—Per a un magazín. Un poquet de tot. Tal volta hauran començat en alguna cosa més d'informació, de si hi ha hagut una gran riuada, i ara està en una entrevista que canvia totalment el context.

—Canvia totalment el context i continua sent un entreteniment, però també en llengua formal. 

—Sí. 

—Molt bé, sou molt sabuts, eh, és que tenim una part d'artisteig, una part d'entreteniment, però darrere, ací darrere, hi ha talent i ho sabem perfectament. 

—Vinga, atents! Ara per a Raül.

—Vinga. 

Hem vingut als Premis Gaudí, a la quinzena edició, i a què he vingut jo? A gaudir. Va, acompanyeu-me. Ací ens han col·locat els jocs a tots els mitjans de comunicació: la Xarxa Informatius, Ser Catalunya... A vore, però ací l'APM no hi és. Però jo també puc fer aixina, no?

—Crec que Raül ja ho sap. 

—Crec que me la sé. 

—A vore dispara.

—És la introducció pel que sembla un reportatge o alguna festa de carrer o el que siga, i em sembla que la veu és de Nerea Sanfe?

—Correcte. 

—Té una veu molt característica.

—I quin programa és? 

—Era l'APM, Alguna pregunta més, que feien fa una temporada, que estava molt bé. 

Aleshores diríem que és un àmbit d'ús periodístic; gènere de text, introducció a un reportatge de carrer. Humorístic, però igualment, com heu vist, Nerea Sanfe intenta mantindre's en un registre formal.

—Sí, és com la típica introducció que sol durar entre uns 30 segons o uns 50, que d'alguna forma expliques breument el que vas a fer este reportatge i també agafa l'atenció de l'espectador. 

—Això és, no ho hauria dit millor. Vinga la següent.

—Exòtica, acollidora, vibrant i caòtica. Estem a Marràqueix. Coneguda com la ciutat roja, és la més turística del país. La kutubia és el símbol de Marràqueix. Ací no hi ha res més alt. 

—Enrique, qui és?

—Qui és? Qui és? Però, bo, és un xic del Marroc molt templat i molt artista que hi ha per allí.

—Que bé m'ho vaig passar. 

—Que parla molt bé valencià.

—Allí a Marràqueix.

—T'imagines que no sap de qui és? Que diga és que no tinc ni idea.

—Li canvia molt la veu, en gravació. 

—Estic molt tranquil ací amb vosaltres mateixa, però és un context diferent, perquè ací estem en confiança, no? Estem en un estudi de ràdio en la zona on no pot passar res. En eixe moment, ahí en Marràqueix, realment allí al Marroc, et pot saltar un mono, et pot cridar l'altre, aleshores és totalment diferent. Ahi, parlant del registre, tal volta no sé si en algun pòdcast ho heu comentat, Aina, has de tindre una connexió totalment amb el teu càmera, vull dir: tu has de dir que ahí darrere està la torre esta, que has de donar la introducció en un quad, com és el que anem a tota a tot gas per allí, per la platja, aleshores la seguretat que has de tindre amb el càmera i que tu el que vols dir, ho vols transmetre, és molt important. 

—Serà molt paregut a la sensació que tindreu quan feu una prova oral en un examen de valencià: eixa sensació d'inseguretat que heu d'intentar dissimular. 

—També et pot passar qualsevol cosa. 

—Penseu, penseu: «si Enrique ha sigut capaç de fer açò en Valencians al món en una situació així, jo puc entrar i fer una prova de valencià tranquil».

—Les persones que estiguen escoltant el pòdcast i que tinguen algun tipus de nervis. És normal, no? Perquè la gent em diu a mi: «Enrique, és que tu eres molt extrovertit, tu no tens vergonya».

—Extravertit.

—Extravertit, quantes coses aprenc ací. Soc molt extravertit, efectivament, i que la gent diu que no tinc cap tipus de vergonya, és veritat, però els examinadors també ho saben, vull dir, si veuen davant de tu que és una persona més tímida, tindran en compte que no ha de ser res...

—Això no és el que s'avalua, clar.

—No s'avalua.

—Però que no tingues vergonya, que si dius alguna errada, que si dius algun pronom feble que no toca, que no et preocupes (que tu m'ho recordaves molt, Aina, a classe a Castelló), que tirem endavant, que ens apuntem bé les idees i una cosa molt bona que és per als exàmens orals, que és practicar, practicar i practicar. Que no tingues vergonya en fer monòlegs, que aprengues... jo me'n recorde d'un full que tenim tu i jo un Word de vocabulari de gentrificació, de l'avortament, de la crisi del canvi climàtic, i que aprengues paraules i que les comences a utilitzar i que les practiques.

—Inclús escoltar-te a tu mateixa, que és el que estem fent ara una mica en tu. No sé si a tu et fa vergonya escoltar-te a tu mateixa?

—No, jo realment...

—Hi ha gent que no, sobretot al principi.

Jo no ho entenc, molt bé, ho entenc, però companys que em diuen: «Ai, a mi no m'agrada vore'm en pantalla». Ai, xic, et veus, t'analitzes... també veus per a la pròxima vegada si estàs millor d'esta forma... Al principi em recorde, quan començava el programa, que menjava mossos molt grans de sopa, de croissants, clar, jo menjava mossos molt grans i el càmera em deia: «Xic, Enrique, un poquet més xicotets». Aleshores, jo m'analitze en casa i faig: «Doncs, un poquet més d'elegància, no?». Però u s'ha de vore, u s'ha d'escoltar i també guanyar seguretat a poc a poc. 

—Així s'aprén mirant-se i autoavaluant-se. 

—Moltíssimes gràcies per haver vingut. 

—Ja hem acabat?

—Sí, i no ha guanyat ningú, perquè ací som cooperatius i no competitius. Enhorabona als dos i vos endueu un fort aplaudiment i el secret de la felicitat. 

—Moltes gràcies, Aina.

—Moltes gràcies. Un gust estar ací. Desvanit estic.

—Igualment gràcies. I ara acabem amb una reflexioneta de Jean-Michel Adam, que diu que no existeixen textos purs, ni expositius, ni narratius, ni argumentatius, ni instructius, ni ideològics, sinó que sempre hi predomina una de les funcions i que, per a evitar incerteses en interaccions, l'humà ha creat protocols per a cada situació, a les quals s'associen gèneres de text concrets, adequar-nos a estes situacions i gèneres de text i esperar que els altres també ho facen ens permet anar per la vida tranquils i preveent que no ens toparem amb conflictes sobrevinguts. Tanquem el Beniparlem de hui i esperem que Enrique Tena i Raül Diego vos hagen ajudat a aprendre valencià.

—Fins a la pròxima. 

—Gràcies. 

—Adeu, beniparlemers!