El Bosó de Higgs

Per exemple, en el teu cas, tu vares fer un article, vares investigar sobre el Bosó de Higgs i la metàfora era la partícula de Déu.

Sí, la partícula en anglés de goddamn particle, 'la partícula maleïda', 'la partícula de Déu'... I aleshores era una manera d'explicar-ho també el tema de la física quàntica, la teoria de partícules.

Correcte, això per als oients que no coneguen una miqueta el tema. En 2012, el CERN, que és el centre de recerca de física de partícules, va descobrir, va poder comprovar l'existència del Bosó de Higgs, que havia sigut teoritzat precisament a mitjans dels anys 60 per Peter Higgs, un físic teòric.

I faltava com eixa peça del puzle que fera encaixar tota la teoria de la física de partícules.

El model estàndard. Aleshores es va popularitzar com a «partícula de Déu», que era un terme que, a més, no agradava ni a Higgs ni al director del CERN ni a ningú, però venia d'un llibre que havia publicat també un físic teòric en els anys 90, que hi havia titulat el llibre The goddamn particle, 'la maleïda partícula', perquè era molt difícil de trobar i els experiments són caríssims per a trobar-les, i l'editor va decidir que no, que goddamn podia pegar malament i va ratllar damn i es va quedar «de Déu», no?

La partícula de Déu.

Correcte.

Tota eixa història del discurs de la ciència que, tot i que no som científics, també les persones que estudiem la manera de construir discursivament la realitat, ja que també tenim un paper dins de la ciència.