Quina oloreta... de?

Cada dia de la setmana, de matí de vesprada, nombrosos estudiants de Medicina, vestits amb bates blanques i sense barret, entraven i eixien de l'hospital. Després que alguns d'ells, moguts per la curiositat, visitaren l'exposició de Norman. La increïble figura de Merrick no va tardar a convertir-se en el tema de conversació principal entre professors i alumnes. Potser els comentaris de Merrick que el cirurgià i professor d'anatomia Frederick Treves sentí a l'hospital despertaren la seua curiositat.

Aquell dia de novembre, Treves entrà a la botiga de Whitechapel Road i, al principi, a penes va poder distingir res, a causa de la penombra regnant. L'ambient era fred i sumit i una olor peculiar i desagradable surava per l'aire. Tom Norman es va acostar al fons de la sala i va descórrer una cortina. L'Home Elefant, assegut i arrupit, es cobria el cap i els muscles amb una manta marró.

Sí. Segons Treves, la imatge d'aquell home era la personificació de la soledat.

De sobte, com si es dirigira a un gos, l'empresari li va ordenar que s'alçara. Llavors, de mala gana, l'Home Elefant obeí amb dificultat, va deixar que la manta caiguera a terra i es va girar per a enfrontar-se, una vegada més, al públic que havia pagat per vore'l. En desfer-se de la manta, l'olor que impregnava l'aire de l'interior de la botiga es va fer més intensa.

És a dir, que la mala olor era del singular cos de Merrick.

Així és. Treves va explicar anys després que mai no havia contemplat un cos tan degradat com el que mostrava aquella figura solitària.

El pobre home estava, llavors, ocult per unes cortines velles, tractant d'agafar calor amb un totxo escalfat, amb un petit forn de gas. En el moment en què el seu exhibidor recollia prou penics a la porta, es descobrien les cortines i el pobre Merrick era presentat en tota la seua deformitat.