La televisió d'À Punt en directe
Transcripció
Tinc les cames de vore Falles. Bon dia. En què puc…?
No m'ho diga. Anava a dir en què em pot ajudar, veritat?
Sí, açò és Atenció al Ciutadà. Em passe tot el dia dient-ho.
És que… Soc mentalista.
Que bé. Me n'alegre…
Molt? Anava a dir que se n'alegra molt?
Sí. Bé. Escolte, em pot dir què vol? Que no tinc tot el…
Dia? No té vosté tot el dia. Impressionada?
El que s'ha d'aguantar, i jo sense…
Sense, sense… Sense esmorzar encara.
Prou! Diga'm ja! Què vol? Què collons vol ja?
Vinc a pagar les taxes d'autònom de la categoria d'artistes, toreros, ceramistes i… mentalistes.
Molt bé. Agarre…
Este imprés?
Sí I després… Veu aquell cartell d'allà? Veritat que açò no ho ha vist vindre? Quin mentalista de merda!
Açò és intolerable! La…
Denunciaré?
Molt bona, molt bona! Benvinguda al gremi. Tercera planta, no?
Encantada d'ajudar-lo. De res. No, no m'ho diguen. El següent.
El pronom interrogatiu què –amb accent–serveix per a plantejar preguntes de manera directa i indirecta. Prenem com a exemple un fragment d'aquesta escena: Em pot dir què vol, que no tinc tot el dia? En aquesta oració el primer què s'accentua per a fer la pregunta, però el segon no perquè actua com a conjunció.
D'altra banda, el pronom exclamatiu que, en canvi, mai porta accent i sempre acompanya adjectius o adverbis: Que pesat! Que bé!
A més, davant dels substantius utilitzem quin/quina/quins/quines. Per tant, com diu la funcionària, direm: Quin mentalista de merda, i no *Que mentalista de merda.