El gentilici de 'Beniparlem'

—I ara el que farem és escoltar uns àudios d'uns oients i unes oients nostres que ens han enviat unes informacions.

—Jo soc de Cullera i som cullerans o culleranes, però els veïns de Sueca ens diuen cullerots.

—Jo soc de Benicarló i ací som benicarlandos o benicarlandes.

—Jo soc granger, però mai he treballat a una granja, és que soc de Granja de Rocamora, al Baix Segura.

—Jo soc otosina perquè soc d'Otos.

—Què t'ha paregut molt bé?

—Sí, és... és un poc el resum, els que acaben en -er, els que acaben en -i, els que acaben en -u, alguns pocs que acaben en -eny... Però bé, un bon resum.

—I ací, en realitat, per a este pòdcast, ens hem inventat un topònim, utilitzant les regles de creació de topònims valencianes, però inventat, que és el Beniparlem, aleshores, podríem dir que som els fills o que som de la família dels que xarren molt?

—Sí.

—Ens aprovarien este topònim?

—Podríeu dir-ho, sí.

—Demanarem l'opinió de l'Acadèmia i a veure si ens feu un informe i si ens donen un espai per a tindre una ciutat. Per ara tenim la ciutat abstracta de Beniparlem.

—El municipi número 543.

—Podria ser Beniparlem?

—Sí, sí, el Beniparlem el gentilici podríem dir-nos beniparlandos, com a Benicarló?

—Jo diria més beniparlemer, no? Perquè els altres que acaben en -em, com Benimuslem o Salem, és salemer, salemera. Per tant, buscaria els que acaben igual.

—D'acord, es faria de la mateixa manera.

—Ja ho sabeu: som beniparlemers o beniparlems també podria ser.

—Ara faltaria vore com s'assenta el gentilici, l'ús del gentilici.

—Moltíssimes gràcies, Maite.