La ruta roja de la serra d'Irta

Hola, xics, què feu ací? Hola, com va?

Doncs estem ací esperant-te per començar la ruta que farem hui.

I és molt complicada? Què farem exactament?

No, és senzilleta i molt bonica.

Caminarem per la ruta roja, per la costa de la Serra d'Irta.

I la gaudirem. Jo estic preparada, quan vullgueu.

Doncs anem!

Quin far més modern, Iris!

Sí, és el far de la Serra d'Irta.

Serà de les poques construccions que trobem per la Serra d'Irta, no?

Sí, és una de les zones costaneres millor conservades de tota la zona llevantina, de tota la Comunitat Valenciana.

# Per la voreta, # allà on el mar s'esborra # i sempre perdien… #

Cada cala m'agrada més que l'anterior. On estem ara?

Açò és que és una meravella. Estem en la cala del Serradall. I doncs és una cala de grava, de pedra redona. Estes pedres són perquè aquesta zona és una desembocadura, perquè la part més sud d'esta mateixa cala desemboca al riu Sant Miquel, que forma un delta davall la mar.

La veritat és que semblen cales verges i això es nota, estan protegides al parc natural.

Sí, un dels principals motius és perquè ací es troben els boscos de posidònia.

# Com un avió# l'estiu passa de pressa # i sembla que s'escapi# entre els dits. # la sensació… #Ara hem perdut de vista la mar.

Sí, bé, encara la podem sentir.

I també dona gust estar entre vegetació.

Clar, este paisatge que tenim ací és la màquia litoral, que es diu.

Són plantes típiques del clima mediterrani i a més banyades en el salnitre del mar. Per exemple, ací tenim el llentiscle, que pot ser protagonista de la màquia litoral.

També tenim el margalló i sempre el pi carrasc o pi blanc o Pinus halepensis, que és el pi més nombrós d'ací.

Tornem a la costa, Víctor.

Sí, ara estem en la cala Cubanita.

I, bé, com molts paisatges està esculpida per l'aigua.

Perquè no sé si ho podem intuir, però açò és la desembocadura del barranc de la Font de la Parra.

Ja.

I és diferent de la que hem vist, de la cala de…

del Serradal.

Exactament.

Esta pareix que tinga com una arena més grossa, el que passa és que no és arena, sinó trossos de petxines. Bé, Maria, esta és l'última cala on volia portar-te hui i ací és on acaba la ruta.

Quina llàstima que s'acabe, no pel lloc, que és espectacular.

Sí, és una de les més boniques d'ací del parc.

I, bé, té la peculiaritat que té una microreserva de flora. Al parc n'hi ha dues i ací, una, que conté la cargola sanguínia, una planta que no és endèmica, però la podem trobar també al sud d'Alacant, a l'Alacantí i a la Marina Baixa, i a les costes de Tarragona i Barcelona.