El món de la fotografia

(XIUXIUEJA) Caixa sorpresa.

Ah, mira! La de Sant Valentí.

Sí.

Que estava penjada en les xarxes.

Posem-nos els guants.

Oh, em cauen.

Cuideu molt el material.

Clar, les imatges al final són tintes i cal tractar-les bé perquè no s'embruten. Les coses fetes amb amor s'han de cuidar. Les traiem de la caixeta per a buscar.

Aquesta és una de les que havíem vist a l'esborrany.

Mireu.

Aquesta sí que la puc tocar.

Clar.

Al final, quan comparteixes les imatges sorprén quan apleguen els missatges, quan apleguen les reaccions de la gent i clar, u no s'ho espera mai.

Tot açò són cartolines.

Tot és real. Són coses que qualsevol podria trobar a casa.

Són coses molt properes.

Els barrets vos agraden molt.

Sí, tenim una sèrie que…

Ah, en són sèries?

Sí. Són sèries que juguen amb la idea aquesta de crear objectes o completar imatges o formes amb els barrets.

Quines ferramentes utilitzeu per a fer aquestes composicions?

Per descomptat, una càmera, un trípode i materials: cartolines, tisores, cinta de paper…

I la imaginació?

Imaginació i llum natural.

Llum natural? Això vol dir, clar, les localitzacions són exteriors. Això és una problemàtica?

Està tot fet al carrer i, clar, ací a València tenim molta sort perquè gaudim de bon clima. Però, de vegades, massa bon clima perquè les nostres imatges estan fetes amb una llum molt suau, molt homogènia, i a vegades a València fa una llum que has d'esperar.

En interior decidiu quina llum poseu, però en exterior és la que n'hi ha.

Clar. És sobretot paciència. També seria una de les ferramentes que cal per a fer les fotografies.

Tens cap foto que puguem veure? Un paisatge valencià, un paisatge que la gent puga reconéixer.

Mira, la mar. Clar, açò fou ací al costat. Açò és la Mediterrània.

La Malva-rosa. El port.

Açò ho van fer al port, sí.

Supernetes i molt elegants també.

Sí.

Busquem sempre un minimalisme. Emmarcar la imatge perquè hi haja els mínims elements possibles per a contar històries.

Gràcies per convidar-me a conéixer açò.

Estic al·lucinada, tinc la síndrome de Stendhal. De veres, eh? Què dius? La síndrome de Stendhal?

T'ho jure. De fet, pels qui no teniu ni idea de disseny, vos explicaré…

La síndrome de Stendhal passa quan t'emboires de tanta bellesa. Això és el que tinc jo ara. Estic emboirada i al·lucinada… Tan per la causa que m'abelleix molt posar-me a fer fotos.

Em deixaríeu la càmera? Tu què dius, Daniel?

Home, clar.

Sí, no?

Aquesta càmera té pinta de ser especial. Crec que deu fer fotos molt bones. Tot és provar!

Tot és provar? Xavi, en faries amb mi?

Així som Anna i Dani, doncs, Pepa i Xavi.

No trobes?