De col·loquial a formal!

Després d’esta primera part del joc en què hem comprovat que un canvi mínim en un signe de puntuació pot canviar tot el significat d’un enunciat, passem ara a la segona part del joc, que es titula, «De col·loquial a informal»! 

En què consistix? Anirem escoltant talls de veu mítics de moments graciosos d’À Punt, o de l'audiovisual valencià, com si fora un zàping, i heu d’anar transposant-los a llengua formal, si cal. El que sí que vull remarcar molt clarament que tots els talls que escoltarem són perfectíssims per a una situació comunicativa en la qual s'han produït, que normalment és informal, i que ara el que farem simplement és imaginar què faríem si els haguérem de modificar per a fer-los en valencià formal, però no perquè el que hi haja estiga malament, sino simplement traspassar-los en un altre registre.

Primer tall. Este és per a Empar.

«Quin apel·latiu, que al·ludix a un defecte físic, té la Mare de Déu dels Desemparats? Calba. Ai que bonico! És la geperudeta. Te van a pegar! Em van a crucificar! Clar, home!»

Ai, este és molt freqüent, no? Este anar a + infinitiu (me van a crucificar) canvies, capgires el pronom i després eixe anar a + infinitiu, doncs em crucificaran, no? Hauríem de dir, gastar el futur, no sé si seria aquesta l'opció, més enllà que la Mare de Déu siga calba o no siga calba la geperudeta.

Doncs sí, anar a + infinitiu per a futur en valencià formal és incorrecte i els pronoms en principi els hem d'utilitzar em, et, es, ens...

D'acord. Això era.

Segon tall per a Gabriel.

«Si tens el vi, la llimonà, els cacaus, tens la teua ensalà... Què vols demanar-me? Pues no tenien ganes de vindre a esmorzar un bon bocadillo de sépia. I, per acabar... un bon carajillo de ron i s'ha acabat.»

En primer lloc, molt bona elecció l'entrepà de sépia.

Per a tu l'esmorzar, eh?

Per a mi, l'esmorzar sempre. Eh... bocadillo, es diu entrepà, és a dir, entre nosaltres podem dir bocadillo, però s'ha de tindre en compte que en un registre estàndard s'ha de dir entrepà o rua. Podríem dir una rua o cantell diuen en alguns pobles.

Sí, Castelló gasta la rua, no?

Una rua, diria jo.

Que és la punteta.

Sí, cantell de pa, entrepà...

Sí, sí, sí, i a banda, també les paraules que acaben en -ada. Sí que és de veres que en un registre més informal sí que diem llimonà, ensalà, teulà... però en un registres estàndard cal dir teulada, ensalada, llimonada, etcètera, etcètera.

Només tenim excepcions, com cremà, plantà, fideuà, que es queden així, però en general hem de fer la terminació -ada. És com en castellà, no diem: estoy cansà, vengo de hacer una caminà, no? Diríem: estoy cansada, vengo de hacer... bé de hacer no. És igual.

Marta, el tercer per a tu.

«Escolteu que falten homes no? Homes no n'hi han. Jo note en falta algun home, a vore. Ací no volen homes, a soles volen dones. Tot són lesbianes, totes. Aiii, la senyora Maria.»

Eh, n'hi han, no. N'hi ha. L'expressió d'existència és sempre singular, encara que tinguem plural darrere o davant: hi ha homes, hi ha dones. I després també el soles, soles volen dones, seria, sols volen dones o només volen dones?

Això ho he de consultar, això ho he de consultar bé.

A soles, ostres doncs consulta-ho.

Diu: a soles, només, únicament. El que estaria malament seria dir soles; a soles està bé.

Correcte, correcte.

A soles volen dones, està bé.

D'acord, el soles és el que està malament. A soles i sols i només. I no té en falta, no seria correcte, seria, trobe a faltar, l'expressió més genuïna. I això, on era això?

Això en una piscina d'un poble...

Com t'agraden les piscines, eh, Marta?

A mi m'encanten, i els hòmens. Soc piscinera. I els hòmens i les dones.

Bé, doncs, gràcies. No sé qui ha guanyat, no sé qui haurà sigut...

Guanya el de la llengua. Sí, les de l'esmorzar.

L'esmorzar sempre guanya, ja te dic jo.

I atén-me, tan guapet, que li acopla tant els cacaus, l'esmorzaret... Sempre deixem guanyar a Gabriel. És el més jove també.

Marta, Empar, Gabriel, moltes gràcies per haver vingut, però abans de tancar este Beniparlem, vos portem una reflexió sobre aprenentatge de llengües a través de la literatura i de les arts en general. Molts autors defenen l’aprenentatge de la llengua a través de les arts, en concret de la literatura, però també amb la cançó, amb el cine, amb les sèries o, fins i  tot, amb els videojocs. I aleshores el que recomanem molt són les rutes literàries. Heu fet alguna ruta literària?

Sí, n'hem fet alguna, alguna geografia literària a la ciutat, però també diria, cremem molt el pobre Vicent Andrés Estellés, tenim aquí a Burjassot, a la vora dels estudis, la veritat, la pròpia ruta de Burjassot, però també la ruta a la ciutat de València.

D'Estellés, pel centre de València. I de Marc Granell; també hi ha una ruta literària de Marc Granell i també és molt xula. A Altea tenen la de Carmelina Sánchez-Cutillas; a Sueca, tenen la Casa Museu de Joan Fuster... Sempre podeu apropar-vos a les oficines turístiques i preguntar a veure quina ruta tenen, i ho recomanem molt per a aprendre llengües. El turisme literari.

Sí i, a banda, ens ajuda a situar no només els autors i les seues obres, les seues produccions, sinó també eixe context de ciutat o de poble, eixos contextos que enriquixen i que, d'alguna manera, han fornit eixe escriptor que després trobem que ha transitat els mateixos carrers que tu estàs transitant en eixe moment.

Moltíssimes gràcies als tres i fins al pròxim Beniparlem a tots.

Adeu!

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.