5 cèntims | Els adverbis i les conjuncions

Ei, entusiastes de la llengua! Com esteu? Hui farem cinc cèntims sobre els usos de conjuncions i d'adverbis que hem d'usar bé si volem ser uns cracs del valencià estàndard. No, no, no! Tampoc cal anar-se'n fa tres segles! Un valencià formal, però modernet. Eh? Vinga, va, posem fil a l'agulla.

Les conjuncions tenen la funció d'enllaçar oracions. Poden ser de coordinació o de subordinació. Les de coordinació enllacen oracions o sintagmes amb funció sintàctica equivalent. Mentre que les de subordinació són unes tòxiques que teixeixen relacions en què una oració és principal i l'altra s'hi supedita. Unes dominantes de tota la vida, són. Fins ací tot clar, no? En l'amor, més coordinació i menys subordinació. (Aplaudiments)

Comencem amb les de coordinació. En valencià, la conjunció i és invariable. Homes i dones. Fort i invencible. En una sèrie de paraules, la conjunció i només es posa entre el penúltim element i l'últim: Carxofes, carlotes, carabassetes i moniatos. Mira, esta nit ja tinc sopar i, si me'n sobra, el dinar de demà. En canvi, la conjunció ni pot precedir tots els elements coordinats: No em queden ni creïlles ni pebreres. Ara què sope jo? Ara què sope? La conjunció disjuntiva o també és invariable: Homes o dones. Tancat o obert. Lleve ja este vídeo o el deixe un poquet més? Un poquet més. I quan tenim una sèrie, la conjunció o es posa normalment entre el penúltim element i l'últim, com en el cas de la conjunció i. Tria un d'estos colors: roig, groc, blau, verd o morat. Mira, jo els agafe tots i au. Recorda, la conjunció i i la conjunció o sempre darrere del tot, com les parelletes quan van al cine.

Seguim amb les conjuncions distributives, que van de dos en dos i apareixen encapçalant cadascun dels membres coordinats. M'explique: I ara és el moment de les conjuncions adversatives (Espases)

Però, que són? Enemigues? No! No estan enemistades, sinó que són les que denoten una oposició i diferència entre la frase anterior i la posterior. Algunes ja vos les he dites. Vos n'heu adonat? Mmm? I altres poden ser: Totes estes conjuncions adversatives venen genial per a posar excuses de mal pagador. I ara comencem amb les subordinades. En este cas, no només lliguen dos oracions, sinó que n'enllacen altres que tenen una relació de dependència entre elles. I, de nou, ja sabeu: en l'amor, i en la vida en general, sense relacions de dependència millor.

Ara juguem per comprovar si ho heu entés. (Sintonia alegre) Ací, al meu voltant, teniu tots els tipus de conjuncions subordinades que podem trobar. Jo vos donaré exemples de totes les categories i, a partir de la vostra intuïció, haureu de classificar-les en cada categoria. Sí? Vos animeu? Mmm? No, era una pregunta! Va, comencem! Les primeres conjuncions són les següents: En quina categoria penseu que encaixen millor? (Tic-tac) La resposta és que són… conjuncions finals! Això és perquè denoten la fi, la finalitat, del que s'ha dit anteriorment. Li telefonaré perquè em diga què va passar.

Passem al següent grup de conjuncions, que són estes: Quin tipus de conjuncions penseu que són? (Tic-tac) Són conjuncions subordinades… temporals! I això és perquè designen l'esdeveniment de l'oració principal en funció del que diga l'oració subordinada. Vinga, que encara en queden moltes. Com estes que vos diré ara. Esta és complicadeta, eh? Concentració, per favor. (Tic-tac) Són… conjuncions completives! Són les que introdueixen oracions completes. I alerta, perquè la conjunció que no s'elideix amb verbs de voluntat ni de desig. Demanem als alumnes que entren ordenats. A vore si és de veres. Entreu d'un en un! Què penseu d'estes altres? De quin rotllo van? On les classifiquem? (Tic-tac) Són conjuncions modals! S'utilitzen per a designar la manera en què es fa alguna cosa. Utilitzeu les conjuncions tal com vos he explicat.

Ara és el torn de… Vinga, que cada vegada és més fàcil, perquè ja no en queden tantes per a triar. (Tic-tac) Són conjuncions… condicionals! Efectivament, expressen una condició que verifica una circumstància. Aprovareu sempre que mireu els meus vídeos. No seria correcte sempre i quan, però està clar que si mireu este vídeo, no cometreu eixos errors de principiant. I si no, torneu-los a mirar! Moltes vegades! Moltes visualitzacions! Vinga, que en queden menys. Com considereu que són les conjuncions… (Tic-tac) Ho heu encertat! Es diuen concessives. És a dir, que introduïxen un obstacle a la premissa de la frase principal. Cal considerar les seues propostes, encara que no haja vingut. En quina categoria les col·locaríem? (Tic-tac) Es tracta de subordinades consecutives. Ja que van unes darrere de les altres? No! Perquè expressen la conseqüència. S'ha menjat el dinar tan ràpid que ara té mal de panxa. Ara ja vos ho jugueu tot a cara o creu, eh? (Tic-tac) Així és, són les causals! Si en el cas anterior expressaven conseqüència, en este designen la causa de l'acció. No som massa originals a l'hora de triar el nom de les categories. Per exemple: No ha vingut perquè estava malalt. I per últim, tenim estos exemples: Mira, si falleu esta, que només queda una opció, dimitisc com a professor. (Tic-tac) Efectivament, són comparatives! Quina sorpresa, eh? Heu de tindre en compte que en valencià diem i no altres fórmules del tipus quant més sucre, més dolç. Són incorrectes. Incorrectes!

I ara que ja som uns experts en conjuncions, crec que estem preparats i preparades per a descobrir algunes peculiaritats dels adverbis. (ATEMORIT) Ah! Xit, tranquil·litat, que són fàcils, ho fem ràpid i ja voreu com no fa mal.

Els adverbis tenen forma invariable. Mai canvien. Jo conec persones que pareixen adverbis. Els adverbis es diferencien de les preposicions i de les conjuncions perquè, generalment, es fan servir només quan van modificats per un altre adverbi de caràcter quantitatiu o per una expressió equivalent. Poden ser adverbis de manera: No, no, no! Pareu, pareu! El que volia dir és que de pressa és un adverbi de manera. També és correcte dir a pressa. Tenim un recurs molt a mà per a crear adverbis de manera que és afegir la terminació -ment a un adjectiu femení singular. Està tot molt mal. També hi ha adverbis de lloc. I de temps. I si barreges els dos tipus pot eixir-te una pel·li de Christopher Nolan. Estan també els adverbis de quantitat. I els d'afirmació. O de negació. (CANTA) No, no, no. També tenim els adverbis de dubte, que són ideals per a persones insegures com jo. Ein? És el cas de. (Sintonia alegre)

I ara que ja sou uns experts i expertes en la matèria, vull proposar-vos un joc, curtet, de preguntes. No vos pregunte si vos animeu, perquè potser em direu que no. Sí, Nelo! Clar que ens abellix a muntó! Ai, gràcies! Gràcies! Primera pregunta: Quin enunciat és correcte? (Tic-tac) I la resposta és… Esta pregunta… té trampeta. A vore, té trampeta. Té trampeta perquè són correctes tant la b com la c. Baix vol dir en una part baixa o en una part més baixa. Mentre que sota i per davall són sinònims i volen dir, específicament, més avall d'un altre element que s'ha pres com a referència. Com que en este cas la referència són els zero graus, seria preferible dir sota zero o per davall de zero que no baix zero. Ah! Clar. Passem a la segona qüestió. Quin enunciat és correcte? (Tic-tac) I la resposta correcta és… (Redoble i plats) La b! Fixeu-vos per què: La forma mal funciona quan precedix el mot que modifica. Això està mal fet. Però quan va darrere del mot que modifica diem malament, com en el cas de l'enunciat de la pregunta 2. I anem amb l'última pregunta! Quina frase és correcta? I la resposta correcta és… Podríem dir que cap de les dos, perquè el vídeo és superentretingut. Però si som realistes… La correcta és la a! Perquè es tracta d'un si no condicional i no d'un sinó causa-conseqüència. Però bé, ja he captat la indirecta. Xim-pum. Fins ací hem arribat! Moltes gràcies, adeu!