Ens posem en mode indicatiu

Comencem amb el mode indicatiu. El present d'indicatiu expressa accions que tenen lloc en el moment present. «Jo compre pa.» Bé, ara potser m'he passat amb la intensitat. El perfet d'indicatiu indica una acció acabada en el passat recent. «He comprat pa este matí.» L'imperfet d'indicatiu mostra accions passades sense indicar si s'han acabat. «Comprava al supermercat quan va aparéixer un dels meus ex.» No! Bé, depén, perquè hi ha alguns ex que sí que m'alegre de vore.

El plusquamperfet d'indicatiu es fa servir per a expressar accions passades anteriors a una altra acció també passada. «Quan em vaig trobar el meu ex, ja havia comprat el pa.» També en indicatiu, el passat simple s'utilitza per a una acció puntual acabada en el passat. «Ahir compràrem pa i el congelàrem. Per això, hui en tenim, però s'ha de descongelar.» Com jo després de vore el meu ex.

Podem expressar exactament el mateix amb el passat simple que amb el passat perifràstic, el qual s'expressa amb l'auxiliar vaig, com en vaig comprar. Heu entés alguna cosa? Sí? Continue? Per a il·lustrar-ho, heus ací algunes remarques sobre l'ús del passat simple i del passat perifràstic. La primera persona del singular del passat simple és preciosa i té un ús molt viu a l'Horta en el parlar apitxat. Jo aní, jo torní, jo vinguí, jo comprí, jo viu, de vore, i jo apitxí. Que equivalen a jo vaig anar, jo vaig tornar, jo vaig vindre, jo vaig comprar, jo vaig vore i jo vaig apitxar, que són formes més generals utilitzades en tot el domini lingüístic. Jo vaig apitxar... és que no, no sona igual. A que xí?

La resta de formes del passat simple, a banda de la primera persona del singular, tan típica de l'Horta, són més utilitzades en literatura que quan parlem en el dia a dia. És normal vore escrit «La dona comprà cebes al mercat», «L'home estigué tres dies en dejú», però sentir-ho de viva veu no és tan usual. Excepte a l'Horta, sí. Tres dies en dejú? Però quin exemple...? Doneu-li alguna cosa de menjar, que deu estar desmaiat pobre home. Tanmateix, les formes més generalitzades per a esta funció són les del passat perifràstic: «La dona va comprar cebes al mercat», «L'home va estar tres dies en dejú», «Nosaltres dinàrem juntes dimecres passat» o «vam dinar» o «vàrem dinar». «Els acusats confessaren... Van confessar... Varen confessar el crim.» Recordeu açò: tan correcte és vam comprar com vàrem comprar; vau comprar com vàreu comprar; van comprar com varen comprar . «I van crompar no és correcte?» Seria més correcte vam comprar o vàrem comprar.

Encara en el mode indicatiu tenim el passat anterior, que sona redundant, però coherent, no? Passat anterior. Més difícil d'explicar seria el passat posterior, però com no existeix... Això que ens estalviem. Bé, potser en física quàntica sí que és possible, però... El passat anterior es refereix a una acció acabada just abans d'una altra. «Quan haguí comprat tot el que necessitava, em vaig posar a cuinar la paella, que em va eixir, com sempre m'ixen a mi, les paelles. Fatal. El passat anterior és dels temps verbals menys utilitzats actualment en valencià. O siga, que té menys èxit que les meues paelles, la veritat.

A més a més, hi ha el futur d'indicatiu, que fem servir per a referir accions que passaran. «Demà compraré figues.» També hi ha el futur perfet, que és el que tindreu si estudieu molt. Un futur perfet-te. Mentira, no existeix eixe futur. Fugiu, fugiu. El futur perfet ens permet parlar d'accions futures acabades abans d'un altre moment futur. A vore. Per exemple. «Quan arribes a casa demà, després de la faena, no patisques, que ja hauré fet el sopar.»

Els dos últims temps verbals del mode indicatiu que ens falten per comentar són... El condicional serveix per a referir accions hipotètiques. Per exemple. «Si tinguera diners, em compraria un cotxe, o dos, o un iot, o mira, un coet per anar a Mart», com els multimilionaris estos, no?, que se'n van ahí... El condicional perfet, en canvi, serveix per a al·ludir a condicions passades que no s'han arribat a dur a terme. «Si haguera sabut que l'euríbor pujaria, no hauria contractat una hipoteca variable. I potser no seria multimilionari, però podria pagar-me una motet o un patinet i no estar patint.»