La sonorització d'oclusives

[a mà'squerra].

És molt més natural.

Sí.

Ara passem a casos en què les consonants sordes finals se sonoritzen i, per si no vos en recordeu, diem que un so és sonor quan, per a articular-lo, fem vibrar les cordes vocals, és a dir, que si ens posem la mà a l'anou, la notem vibrar. En canvi, un so sord no vibra l'anou. Totes les vocals són sonores, mentre que algunes consonants són sonores i altres són sordes. Ricard, Pere Joan, heu explicat alguna vegada allò de bodega i de petaca?

Tota la vida.

Des de l'escola.

Clar, són consonants que són per parelles, i, és a dir, es pronuncien les parelles en el mateix lloc d'articulació, però una sorda, l'altra sonora. Si tu dius [k] tens la llengua allà darrere, però sorda; i si diu [g] és la mateixa posició de la llengua, però les cordes vocals, els plecs de les cordes vocals, fan palmetes molt ràpidament, i això és la sonoritat.

Per exemple, quan els valencianoparlants diem: «me voy a Madrid». Tu dius valencià, valencià segur, i per què? Quina característica és eixa característica relacionada amb les oclusives sordes a final de paraula què fem els valencians?

Ensordir, és a dir, la -d final la fem -t, perquè el caràcter sonor li'l llevem.

Aleshores, si jo tinc escrit el color verd, per què seria millor dir [vert] que [verd] si està escrit verd?

S'ha de dir [vert] a final de paraula.

S'ha de dir [vert] perquè fem PeTaCa en lloc de [bdg] al final fem [ptk].

S'ensordeix.

És una propietat de la fonètica de la nostra llengua. I, en este sentit, heu hagut d'explicar açò en alguna ITV que hàgeu passat a algun periodista, Ricard, creus que és un error típic?

Jo diria que sí que es fa generalment.

I si tenim, per exemple, Pere Joan escrit tub redó. Això ho hem de dir així?

Faríem un ensordiment: [tup redó].

Faríem com una p. I això estaria relacionat amb el que estem explicant.

I Ricard, si tinguérem escrit sac marró?

Ah, és que, clar, ahí la m és molt sonora.

Les nasals són molt sonores.

I aleshores el que fa és que el sac el que fa és la k, la c es pronuncia com una k, l'arrossega, li dona sonoritat i aleshores és l'equivalent, és la g; fa sac marró.

El so que ve després ens canvia el so que estem pronunciant.

Qui s'ajunta amb un coix...

Però, en canvi, si tinguérem sac tancat?

Ahí continuaria sent sorda, perquè el fonema següent és sord, per tant, continua tancat: [sak tankat].

És que fins i tot això és com un final de paraula; fas un silenci.

Exacte, exacte, sac tancat. Sí, fem una minipausa, una micropausa. I si tinguérem escrit hui sopem peixadobat, eixa x li passaria alguna cosa o es mantindria?

Clar, és que tu, quan parles seguit fas peix adobat, peix adobat, fas mira la del nord, la del tortosí, sí que fan jaqueta, això és el mateix.

És veritat.

De peix fas l'equivalent sonor de peix, que és peix adobat. En eixe cas, eh?

Correcte seria dels poquets casos en què el patró més generalitzat estàndard valencià fa [ʃ], de peix passem a peix adobat.

Ho fa pel que diem fonètica sintàctica, però quan ho lligues és quan es transforma.

Perquè s'està preparant per a un so sonor que ve en la següent paraula, que és una vocal, totes són sonores. I què passa si he de llegir, Pere Joan, «les eleccions».

Que hauríem de pronunciar, [lez eleccions]. La s de l'article que és sorda solta, passaria a ser sonora, perquè la segona paraula comença per vocal, que és sonora. Per tant...

I aleshores, si jo dic «les seleccions dels candidats per a les eleccions», ahí sonoritze [lez eleccions], tinguérem escrit les seleccions ahí seria sorda, perquè la següent paraula comença per s sorda, seria: [les seleccions] i [lez eleccions]. Hi ha una diferència clara. Com per exemple, també en els [doz ous] i els [dos sous], que no és el mateix.

Molt interessant. Sí, sí, clar, canvia el significat del que estem dient per fer-la sonora o no fer-la. I recordeu que en proves de valencià, els errors que més penalitzen, sobretot en els nivells superiors, són els errors que entrebanquen la comprensió. Aleshores, eixe cas, els ous no és el mateix que els sous.

No és el mateix tindre dos ous que tindre dos sous.

Exacte, millor tindre dos sous.

Gràcies infinites, Ricard i Pere Joan, per haver-nos ajudat a aclarir estes qüestions de pronúncia. Quantes vegades hem estudiat una llengua i ens hem frustrat perquè, malgrat estudiar la gramàtica, el vocabulari... no aconseguim parlar com els natius, doncs, per a parlar com un parlant natiu és imprescindible parar atenció a la fonètica sintàctica i no només a les paraules aïllades. Això ens passa també quan estudiem anglés, no? Estudiem cada paraula i després no fem la prosòdia, l'entonació en eixa llengua.