Beniparlem | La pronúncia en l'intermedi

À Punt pòdcast

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Bon dia, comencem un nou pòdcast de la vila de Beniparlem, este lloc virtual en què xarrem i aprenem a utilitzar el valencià estàndard. Gràcies per visitar-nos.

Hui comptem amb Pere Joan Buforn i amb Ricard Ferrer, lingüistes d'À Punt, per a guiar-nos en la pronúncia correcta del valencià estàndard, sense entropessar amb cudols imprevistos pel camí.

En un altre Beniparlem, Adrià i Ricard ens van ajudar a millorar la pronúncia de paraules soltes en valencià. Si no l'heu escoltat, afanyeu-vos a fer-ho, però hui anirem un passet més enllà i ens centrarem en la fonètica sintàctica. Els lingüistes d'À Punt vos baseu en el llibre d'estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació per a determinar l'estàndard de pronúncia dels periodistes d'À Punt. És així, no?

Així és.

Quan parlem, no ho fem a colps, paraula per paraula, sinó que tot l'enunciat el pronunciem com un xurro, com una única paraula, no ho fem com els assistents de veu antics que feien «Al proper cantó gireu a mà esquerra, per favor». Per tant, hi apliquem inconscientment processos fonètics que encara comprimixen i simplifiquen més la pronúncia de les síl·labes, com elisions, és a dir, desaparició de sons com quan apostrofem i altres vegades elisions que anticipen els sons següents: un so s'adapta dins de la boca a la forma del so següent, no sempre una elisió, sinó que preparem la boca i el so canvia. Pere Joan i Adrià hi ha alguna elisió d'estes típica que els periodistes s'obliden de fer? Una elisió, que hauria de ser elisió, però per llegir no la fan.

Si, per exemple, un en cas concret, quan han de fer en «una hora concreta», s'escriuen o poden escriure's «un'hora» sense la a per a poder fer la fonètica sintàctica, o en «mitja hora» s'escriuen «mig'hora» per a quan ho pronuncien en antena, fer-ho bé.

Ja s'escriuen l'elisió.

Exacte.

Molt bé, a mi em passa el contrari, que corregisc redaccions que escriuen «un hora», perquè, clar, és que és com ells ho diuen.

Com ara «mig hora».

Sí. Aleshores hui parlarem de tot açò, ara vos demanaré tant a Pere Joan com a Ricard, que en els casos que jo diga que em digueu com es pronuncien, entesos?

D'acord.

Comencem amb Pere Joan. Voldria parlar amb Pere Joan de dubtes sobre la pronúncia del pronom feble neutre ho. Es pronuncia igual, dur-ho que ho du? És així?

No, no es pronuncia o no hauria de pronunciar-se igual.

I com hauria de ser en valencià estàndard?

Ho du hauria de ser [u du]. D'acord? Que és diferent que dur-ho, per exemple.

I si jo diguera [ew du], estaria bé?

Sí, no? Jo diria que sí.

També: [w du] o [ew du].

Exacte.

Depén del poble de referència.

Després, amb els pronoms, quan tenim pronom em: [mew va dir]. És la manera més habitual i és estàndard i es recomana.

I, encara que estiga escrit, m'ho va dir, si dic [mew va dir] és correcte i [mo va dir] no seria correcte. No seria la pronúncia pròpia.

La més recomanada en eixe cas és [mew], [mew va dir].

D'acord, Ricard, si jo et dic: «no hi havia». Això es pronuncia així o quin tipus de pronúncia faríem?

Clar, com que ho fem tot lligat, el que hem de fer és... i davant de, en eixe cas es fa com iaia, fa com una consonàntica.

Com un diftong.

Com un diftong exactament, no [no iavia], exacte. Si férem la partició, seria: no-ia-vi-a.

D'acord, no seria: no-hi-ha-vi-a; sinó que ahí desapareix.

Exacte, sonaria robòtic, no? Sonaria molt que estàs pensant en les lletres.

I Pere Joan, com pronunciaríem «no ho du».

[now du]

Només dos síl·labes i prou.

Aleshores ja hem vist que no sempre que tenim escrit el pronom ho es llig una o, sinó que pot ser u o eu també i a vegades o.

I ara que ja hem vist això, doncs passem a un altre cas. Per exemple, com pronunciem «que el cotxe» quan estem parlant de manera fluida, Ricard?

Sí, ací el que passa és que són dos vocals que són iguals, aleshores ens en mengem una.

Dos e.

Dos e: que-el-cotxe, això seria el navegador dels cotxes, no?

[que'l cotxe]

[que'l cotxe]

En el cas, Pere Joan, d'«esta unitat», com se'n tornaria de manera natural?

[estawnitat]

Ja no seria es-ta-u-ni-tat.

Exacte.

Es crear un diftong au.

Clar, per afegir una cosa: el que passa amb la i passa amb la u, és a dir, que la u no és una u vocal, esta u es fa el que es diu semivocal.

Sí, deixa de ser en eixe punt una vocal perquè no és nucli de síl·laba, sinó que es queda com una part del diftong o una part complementària de la vocal tònica. I aleshores això és una cosa que ens inventem els lingüistes i els professors de valencià?

No, perquè si apliquem la prova del nou i mirem els xiquets de dos i tres anys quan parlen i realment no saben escriure les paraules, no saben quan comença una paraula o quan s'acaba una paraula, sí que ho fan d'esta manera, amb estes elisions, amb estes sinalefes... Per tant, és el que és genuí.

Sí, el que és natural, exacte.

El que és natural, però quan llegim un guió, ho estudiem de manera més artificial, doncs de vegades ens regim massa per les paraules escrites.

Sí, quan, per exemple, en la ràdio, en la tele, passa moltes vegades que tu lliges «quatre hores» i fas [quatre hores] i no fa [quatr'hores]. Seria l'elisió més habitual parlant.

[Quatr'hores] correcte. I després tenim un cas contrari, que és una de les excepcions de l'apostrofació, que és quan no diem l'una. Com que tots els parlants diem la una, doncs ahí no s'aplica l'apostrofació, tots diem la una, no diem l'una.

I ara, Pere Joan, com es llegiria «el que ha dit»?

[el k'a dit]

«El que ha dit»: [el k'a dit]. Podríem ahí fer eixa elisió?

Sí.

[el k'a dit]

Totalment.

Ho hauríem de fer realment per tindre una parla genuïna, que sonara valencianoparlant. I en el cas de «una hora» jo puc dir [una hora]?

Sonaria un poquet estrany, millor dir [un'hora].

[un'hora]

[un'hora]

Aleshores, tres síl·labes: u-n'ho-ra.

I si et diguera: «Pere Joan, quina hora és?».

[Pere Joan: quin'hora és?]

[quin'hora és?]

Aleshores ahí eliminaríem una síl·laba: qui-n'ho-ra-és?

Sempre apliquem inconscientment l'economia del llenguatge i anem com fent elisions i sinalefes per anar més ràpid.

Puc fer-li una pregunta ràpida a Pere Joan? Què passa amb això en el doblatge? Eixes coses, quan comptes síl·labes, tu tens un guió de doblatge a l'hora de comptar síl·labes que ha de quadrar amb la boca.

Ha de pautar. S'ha de pautar i s'ha d'adequar amb les bilabials, amb les laterals, perquè quadre i s'ha de tindre en compte també la pronúncia, i no només com està escrit, sinó... És això?

Per exemple, tu dius... Mira, faig els colps, encara que no em vegen: qui-na-ho-ra.

Quatre síl·labes.

Però fas: qui-n'ho-ra. Tres.

Sí.

Ho has de tindre en compte per a quadrar els llavis del personatge.

I en eixe cas podries jugar si necessites quatre síl·labes i així deixar «quina hora» si t'interessara? Això seria una qüestió de C24, no de C2, eh?

Hauries d'adequar-ho perquè s'adequara el que dius amb els colps.

És un ús pràctic el que volia dir de la fonètica i de la pronúncia correcta, aplicar-ho també a l'audiovisual.

I si teniu escrit «eixe home», com ho podríem dir?

[eix'home]

[eix'home]

I de la pronúncia d'eixe, podem deixar la pronúncia [ixe] o això no és adequat?

A vore, ahí hi ha tres categories, que és el... I seria crec que és no adequat.

No recomanable.

És no recomanable exactament, perquè ací està restringit a certs parlars, a certs registres molt col·loquials, molt del dia a dia.

Si busquem al Diccionari Normatiu Valenciàixe ens reconduïx cap a eixe. Aleshores és més apropiat, però com diem, no és blanc o negre. Tenim sempre unes opcions recomanables només en certs territoris en els quals és típic. Pere Joan, jo et dic: «què esperes»?

Ho ajuntem i faríem [qu'esperes].

I si algú veu ahí un què, amb accent obert, hi diu: «què esperes». Què li diries?

Que no.

Que és una ultracorrecció que no convé. Què esperes, què esperes tu? I si tinguérem, Ricard, «a mà esquerra».

Clar ahí el que has de conservar és la que és la tònica: [a mà'squerra].

És molt més natural.

Sí.

Ara passem a casos en què les consonants sordes finals se sonoritzen i, per si no vos en recordeu, diem que un so és sonor quan, per a articular-lo, fem vibrar les cordes vocals, és a dir, que si ens posem la mà a l'anou, la notem vibrar. En canvi, un so sord no vibra l'anou. Totes les vocals són sonores, mentre que algunes consonants són sonores i altres són sordes. Ricard, Pere Joan, heu explicat alguna vegada allò de bodega i de petaca?

Tota la vida.

Des de l'escola.

Clar, són consonants que són per parelles, i, és a dir, es pronuncien les parelles en el mateix lloc d'articulació, però una sorda, l'altra sonora. Si tu dius [k] tens la llengua allà darrere, però sorda; i si diu [g] és la mateixa posició de la llengua, però les cordes vocals, els plecs de les cordes vocals, fan palmetes molt ràpidament, i això és la sonoritat.

Per exemple, quan els valencianoparlants diem: «me voy a Madrid». Tu dius valencià, valencià segur, i per què? Quina característica és eixa característica relacionada amb les oclusives sordes a final de paraula què fem els valencians?

Ensordir, és a dir, la -d final la fem -t, perquè el caràcter sonor li'l llevem.

Aleshores, si jo tinc escrit el color verd, per què seria millor dir [vert] que [verd] si està escrit verd?

S'ha de dir [vert] a final de paraula.

S'ha de dir [vert] perquè fem PeTaCa en lloc de [bdg] al final fem [ptk].

S'ensordeix.

És una propietat de la fonètica de la nostra llengua. I, en este sentit, heu hagut d'explicar açò en alguna ITV que hàgeu passat a algun periodista, Ricard, creus que és un error típic?

Jo diria que sí que es fa generalment.

I si tenim, per exemple, Pere Joan escrit tub redó. Això ho hem de dir així?

Faríem un ensordiment: [tup redó].

Faríem com una p. I això estaria relacionat amb el que estem explicant.

I Ricard, si tinguérem escrit sac marró?

Ah, és que, clar, ahí la m és molt sonora.

Les nasals són molt sonores.

I aleshores el que fa és que el sac el que fa és la k, la c es pronuncia com una k, l'arrossega, li dona sonoritat i aleshores és l'equivalent, és la g; fa sac marró.

El so que ve després ens canvia el so que estem pronunciant.

Qui s'ajunta amb un coix...

Però, en canvi, si tinguérem sac tancat?

Ahí continuaria sent sorda, perquè el fonema següent és sord, per tant, continua tancat: [sak tankat].

És que fins i tot això és com un final de paraula; fas un silenci.

Exacte, exacte, sac tancat. Sí, fem una minipausa, una micropausa. I si tinguérem escrit hui sopem peixadobat, eixa x li passaria alguna cosa o es mantindria?

Clar, és que tu, quan parles seguit fas peix adobat, peix adobat, fas mira la del nord, la del tortosí, sí que fan jaqueta, això és el mateix.

És veritat.

De peix fas l'equivalent sonor de peix, que és peix adobat. En eixe cas, eh?

Correcte seria dels poquets casos en què el patró més generalitzat estàndard valencià fa [ʃ], de peix passem a peix adobat.

Ho fa pel que diem fonètica sintàctica, però quan ho lligues és quan es transforma.

Perquè s'està preparant per a un so sonor que ve en la següent paraula, que és una vocal, totes són sonores. I què passa si he de llegir, Pere Joan, «les eleccions».

Que hauríem de pronunciar, [lez eleccions]. La s de l'article que és sorda solta, passaria a ser sonora, perquè la segona paraula comença per vocal, que és sonora. Per tant...

I aleshores, si jo dic «les seleccions dels candidats per a les eleccions», ahí sonoritze [lez eleccions], tinguérem escrit les seleccions ahí seria orda, perquè la següent paraula comença per s sorda, seria: [les seleccions] i [lez eleccions]. Hi ha una diferència clara. Com per exemple, també en els [doz ous] i els [dos sous], que no és el mateix.

Molt interessant. Sí, sí, clar, canvia el significat del que estem dient per fer-la sonora o no fer-la. I recordeu que en proves de valencià, els errors que més penalitzen, sobretot en els nivells superiors, són els errors que entrebanquen la comprensió. Aleshores, eixe cas, els ous no és el mateix que els sous.

No és el mateix tindre dos ous que tindre dos sous.

Exacte, millor tindre dos sous.

Gràcies infinites, Ricard i Pere Joan, per haver-nos ajudat a aclarir estes qüestions de pronúncia. Quantes vegades hem estudiat una llengua i ens hem frustrat perquè, malgrat estudiar la gramàtica, el vocabulari... no aconseguim parlar com els natius, doncs, per a parlar com un parlant natiu és imprescindible parar atenció a la fonètica sintàctica i no només a les paraules aïllades. Això ens passa també quan estudiem anglés, no? Estudiem cada paraula i després no fem la prosòdia, l'entonació en eixa llengua.

Vinga, passem a jugar, voleu jugar una miqueta?

Clar.

A vore, va.

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Benvinguts al travallengua de lingüistes. Els travallengües són frases o seqüències de paraules dissenyades per a ser difícils de pronunciar i sovint es fan servir com a jocs entre els xiquets o els aprenents de llengües de qualsevol edat per a vore qui pot dir-les ràpidament sense equivocar-se.

L'equivalent a travallengües o embarbussament en altres llengües és tongue twister en anglés;

trava-línguas, en portugués; virelangues, en francés, i scioglilingua, en italià. No sé siabeu més italià que jo per a llegir-ho millor.

No, que va.

Està molt bé.

Aleshores, l'objectiu és que sigueu capaços de pronunciar alguns travallengües o embarbussaments que tenim ací. Vinga, va el primer travallengua per a Ricard, pots llegir-lo.

És el del caragol?

Sí.

Un caragol ben encaragolat, qui serà qui el desencaragolarà, jo seré qui el desencaragolaré, perquè de desencaragolar en sé.

Pere Joan, podries superar-ho?

Un caragol ben encaragolat, qui serà qui el desencaragolarà, jo seré qui el desencaragolaré, perquè de desencaragolar en sé.

Ahí m'he quedat.

Ahí he estat la trampa, eh? En eixe últim.

Sí, en desencaragolar.

Ricard, podries superar-ho?

Podria veure si no m'enganxe en l'últim. El mateix?

Sí, el mateix.

Un caragol ben encaragolat, qui serà qui el desencaragolarà, jo seré qui el desencaragolaré, perquè de desencaragolar en sé.

Pere Joan, última oportunitat.

Un caragol ben encaragolat, qui serà qui el desencaragolarà, jo seré qui el desencaragolaré, perquè de desencaragolar en sé.

Oh.

Estem picant-nos, eh?

Aplaudiments! Jo ara ja no sabria qui ha guanyat, però revisarem el VAR.

Segon, vinga, segon, travallengua. Ara, primer, Pere Joan.

Una bruixa ben embruixada, qui la desembruixarà? El desembruixador que la desembruixe bon desembruixador serà. Jo la desembruixaré perquè sé desembruixar molt bé.

Oh, has guanyat!

Has guanyat tu!

Has començat fort, eh?

Supera-la.

Ricard, supera això sí pots.

Una bruixa ben embruixada, qui la desembruixarà? El desembruixador que la desembruixe bon desembruixador serà. Jo la desembruixaré perquè sé desembruixar molt bé.

Anaves molt bé, però les últimes paraules has frenat.

Sí, sí, sí.

Esta jo crec que sí que l'ha guanyada Pere Joan.

Totalment.

Vinga, tercer embarbussament: primer Ricard, després Pere Joan.

Ho dic correctament o com jo ho diria en el meu poble? A vore és que clar, jo diria setze jutges, però correctament setze jutges. Aleshores, la dificultat... I ací, a més, ho hem de dir correctament.

Intentem-ho, intentem-ho correctament, però tindria jo el mateix problema.

Jo també.

Doncs...

Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat, si el penjat es despenja, setze jutges menjaran.

Bona! Pere Joan.

Vinga. Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat, si el penjat es despenja, setze jutges menjaran.

Molt bé, també, però no sé si has fet també la diferència de setze.

No, jo crec que no. Primer ho he intentat, al segon crec que se m'ha colat.

Va, ho intente jo que segur que no m'ix bé.

Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat, si el penjat es despenja, setze jutges menjaran.

Si les férem totes, estaria més fàcil. Jo crec que esta l'ha guanyada Ricard. Vinga el quart embarbussament, primer per a Pere Joan. Endavant.

Paula, Paula, para la taula, para-la bé, que ta mare ja ve.

Bona! Ricard.

Paula, Paula, para la taula, para-la bé, que ta mare ja ve.

Ahí Ricard ha aplicat l'opció de dir [lla] en lloc de [ja] que sempre fa...

Perquè he sentit a Pere Joan primer.

Vinga una altra oportunitat per a Pere Joan.

Paula, Paula, para la taula, para-la bé, que ta mare ja ve.

A vore Ricard.

Paula, Paula, para la taula, para-la bé, que ta mare ja ve.

Molt bé. I vinga el quint travallengua primer per a Ricard.

Ací també la normativa... que no és lo poc que plou.

Ja jo dic el lo ahí.

Plou poc, però per al poc que plou, plou prou.

Pere Joan.

Plou poc, però per al poc que plou, plou prou.

Esta és difícil perquè jo diria pa' lo. A vore jo: plou poc, però per al poc que plou, plou prou.

Però guanyes tu.

No, perquè jo he dit prou i ara no sé si és [pròu] o [próu].

Prou, oberta.

Mira, l'he guanyada jo.

Exacte.

Vinga, va, l'he guanyada jo. Vinga, va, passem al següent embarbussament. Comença Pere Joan.

El Pinxo li diu al Panxo: vols que et punxi amb un punxó? I el Panxo li diu al Pinxo: punxa'm però a la panxa no. Un pam, dos pams, tres pams, quatre pams, cinc pams.

El Pinxo li diu al Panxo: vols que et punxe amb un punxó? I el Panxo li diu al Pinxo: punxa'm, però a la panxa no. Un pam, dos pams, tres pams, quatre pams, cinc pams.

I Ricard.

El Pinxo li diu al Panxo: vols que et punxe amb un punxó? I el Panxo li diu al Pinxo: punxa'm sí, però a la panxa no. Un pam, dos pams, tres pams, quatre pams, cinc pams.

Punxa'm sí?

És que és com ho dic jo.

Ah, sí? I no feu la cançoneta? El Pinxo li diu al Panxo: vols que et punxe amb un punxó? I el Panxo li diu al Pinxo: punxa'm, però a la panxa no.

Punxa'm sí, però a la panxa no.

Sí, fem una síncope.

M'agrada. Punxa'm sí, però a la panxa no.

Ostres, va, l'últim nivell: nivell expert. Ricard.

Una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir sis fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics. Si la gallina no hagués estat xica, tica, mica, camacurta i ballarica, els pollets no haurien estat xics, tics, mics, camacurts i ballarics.

Pere Joan. És molt difícil esta.

Cal agafar aire.

Una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir sis fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics. Si la gallina no hagués estat xica, tica, mica, camacurta i ballarica, els pollets no haurien estat xics, tics, mics, camacurts i ballarics.

I crec que m'he equivocat perquè he dit tic i no tics.

Sí, però l'has feta bé, molt bé. Doncs un aplaudiment als dos per l'esforç de fer els embarbussaments, els traballengües. I el premi és simbòlic en forma d'agraïment i d'estima. Ho farem perquè som de l'escola de Marie Kondo, però de la Marie Kondo d'abans de tindre fills, que deia que no és bo acumular objectes inservibles a casa. Per això no vos fem un regal físic.

I fins ací ha arribat este Beniparlem amb Pere Joan i amb Ricard i ens ha ajudat a posar llum sobre el tema de la fonètica sintàctica, de la pronúncia quan ajuntem paraules. Moltíssimes gràcies per la vostra visita.

Igualment, hem estat molt a gust.

Que bé! Tanquem el pòdcast amb una reflexió: concebem la societat com un espai inclusiu en què la multiculturalitat és un avantatge, una oportunitat per conéixer l'altre. Carme Junyent afirma que les llengües de tots i de totes són importants i han de tindre un reconeixement explícit en la nostra societat. I Juan Carlos Moreno Cabrera reconeix i defensa que totes les llengües del món tenen el mateix valor i són igual d'útils, tinguen els parlants i la història que tinguen. Aprendre llengües és un regal en molts sentits: ens fa més cultes, més intel·ligents, millors aprenents, més humans, més tolerants, més empàtics... fins i tot ens protegeix contra malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer. I dit açò, ja sabeu que ens podeu visitar a Beniparlem quan vulgueu i sereu més que benvinguts.

Adeu.

Adeu.