L'elisió de sons

I ara que ja hem vist això, doncs passem a un altre cas. Per exemple, com pronunciem «que el cotxe» quan estem parlant de manera fluida, Ricard?

Sí, ací el que passa és que són dos vocals que són iguals, aleshores ens en mengem una.

Dos e.

Dos e: que-el-cotxe, això seria el navegador dels cotxes, no?

[que'l cotxe]

[que'l cotxe]

En el cas, Pere Joan, d'«esta unitat», com se'n tornaria de manera natural?

[estawnitat]

Ja no seria es-ta-u-ni-tat.

Exacte.

Es crear un diftong au.

Clar, per afegir una cosa: el que passa amb la i passa amb la u, és a dir, que la u no és una u vocal, esta u es fa el que es diu semivocal.

Sí, deixa de ser en eixe punt una vocal perquè no és nucli de síl·laba, sinó que es queda com una part del diftong o una part complementària de la vocal tònica. I aleshores això és una cosa que ens inventem els lingüistes i els professors de valencià?

No, perquè si apliquem la prova del nou i mirem els xiquets de dos i tres anys quan parlen i realment no saben escriure les paraules, no saben quan comença una paraula o quan s'acaba una paraula, sí que ho fan d'esta manera, amb estes elisions, amb estes sinalefes... Per tant, és el que és genuí.

Sí, el que és natural, exacte.

El que és natural, però quan llegim un guió, ho estudiem de manera més artificial, doncs de vegades ens regim massa per les paraules escrites.

Sí, quan, per exemple, en la ràdio, en la tele, passa moltes vegades que tu lliges «quatre hores» i fas [quatre hores] i no fa [quatr'hores]. Seria l'elisió més habitual parlant.

[Quatr'hores] correcte. I després tenim un cas contrari, que és una de les excepcions de l'apostrofació, que és quan no diem l'una. Com que tots els parlants diem la una, doncs ahí no s'aplica l'apostrofació, tots diem la una, no diem l'una.

I ara, Pere Joan, com es llegiria «el que ha dit»?

[el k'a dit]

«El que ha dit»: [el k'a dit]. Podríem ahí fer eixa elisió?

Sí.

[el k'a dit]

Totalment.

Ho hauríem de fer realment per tindre una parla genuïna, que sonara valencianoparlant. I en el cas de «una hora» jo puc dir [una hora]?

Sonaria un poquet estrany, millor dir [un'hora].

[un'hora]

[un'hora]

Aleshores, tres síl·labes: u-n'ho-ra.

I si et diguera: «Pere Joan, quina hora és?».

[Pere Joan: quin'hora és?]

[quin'hora és?]

Aleshores ahí eliminaríem una síl·laba: qui-n'ho-ra-és?

Sempre apliquem inconscientment l'economia del llenguatge i anem com fent elisions i sinalefes per anar més ràpid.

Puc fer-li una pregunta ràpida a Pere Joan? Què passa amb això en el doblatge? Eixes coses, quan comptes síl·labes, tu tens un guió de doblatge a l'hora de comptar síl·labes que ha de quadrar amb la boca.

Ha de pautar. S'ha de pautar i s'ha d'adequar amb les bilabials, amb les laterals, perquè quadre i s'ha de tindre en compte també la pronúncia, i no només com està escrit, sinó... És això?

Per exemple, tu dius... Mira, faig els colps, encara que no em vegen: qui-na-ho-ra.

Quatre síl·labes.

Però fas: qui-n'ho-ra. Tres.

Sí.

Ho has de tindre en compte per a quadrar els llavis del personatge.

I en eixe cas podries jugar si necessites quatre síl·labes i així deixar «quina hora» si t'interessara? Això seria una qüestió de C24, no de C2, eh?

Hauries d'adequar-ho perquè s'adequara el que dius amb els colps.

És un ús pràctic el que volia dir de la fonètica i de la pronúncia correcta, aplicar-ho també a l'audiovisual.

I si teniu escrit «eixe home», com ho podríem dir?

[eix'home]

[eix'home]

I de la pronúncia d'eixe, podem deixar la pronúncia [ixe] o això no és adequat?

A vore, ahí hi ha tres categories, que és el... I seria crec que és no adequat.

No recomanable.

És no recomanable exactament, perquè ací està restringit a certs parlars, a certs registres molt col·loquials, molt del dia a dia.

Si busquem al Diccionari Normatiu Valenciàixe ens reconduïx cap a eixe. Aleshores és més apropiat, però com diem, no és blanc o negre. Tenim sempre unes opcions recomanables només en certs territoris en els quals és típic. Pere Joan, jo et dic: «què esperes»?

Ho ajuntem i faríem [qu'esperes].

I si algú veu ahí un què, amb accent obert, hi diu: «què esperes». Què li diries?

Que no.

Que és una ultracorrecció que no convé. Què esperes, què esperes tu? I si tinguérem, Ricard, «a mà esquerra».

Clar ahí el que has de conservar és la que és la tònica: [a mà'squerra].