El xiulet màgic de Teresa

I així ho va fer. Al cap d'uns dies, Teresa arribà al castell i digué a una vella majordoma, que semblava una engiponada geneta, que s'oferia de criada de la reina.

L'endemà va servir taula i allí estava Bernat.

Però no se'l va mirar de cara ni li va parlar.

La cosa fou que la jove caigué en grat a la reina i, com que era tan llesta, la va nomenar donzella de cambra.

El cor de Teresa es va omplir d'angúnia quan la reina va enviar-la al riu de la Sarga amb més de cent matalassos.

Els havia de descosir tots, llevar-los la llana, rentar-los, omplir-los de ploma i cosir-los, tot abans de fer-se de nit.

Ella sabia que ni en tres setmanes podria acabar la tasca.

Però, de sobte, es reanimà: era Bernat.

Teresa, mira'm, parla'm i seràs afortunada.

Però ella, tanmateix, tossuda que tossuda, no alçava per res del món la vista ni li dirigia la paraula.

Pren, toca aquest xiulet quan jo me n'haja anat.

(Udols)

El cel blau s'omplí de mil manetes blanques que caigueren com colomins damunt l'esgarrifós munt de matalassos.