El llibre màgic de Teresa

Açò era veritat, però ella no en tenia la culpa.

El seu pare havia estat castigat cruelment feia molts anys per entrar sense permís

a pasturar en la propietat d'un senyor de la rodalia.

Des d'aquell moment, Frejoan sempre deia que els nobles no s'acostaven als pobres més que per ferir.

Aquella nit, Teresa va obrir el vell llibràs i va començar a dir a mitja veu les estranyes paraules del principi.

Faig, aixac, abrac, cadabrac!

(CRIDA)

(Udols)

Teresa, mira'm, parla'm, i seràs afortunada.

Teresa, mira'm… Però ella no va respondre paraula.

(Udol)

I, quan alçà la vista, va veure que ja estava sola.

L'escena es repetí dues nits més: xiulets del vent, udol de raboses… i aquell cavaller al seu costat.

Mira'm, parla'm, i seràs afortunada.

Però la tosca fadrina no podia véncer el seu orgull i continuà sense dir res.

Soc Bernat!

I aquesta és l'última volta que puc aparéixer-te.

Si volguesses veure'm o parlar-me, de hui en avant hauries de vindre al castell de ma mare, la reina Tomanina.