5 cèntims - El restaurant

Hola, gormands de la llengua! Teniu gana d'aprendre paraules noves? Els coneixements de valencià no deixen satisfet el vostre apetit? Doncs, esmoleu els ganivets i deixeu de banda les intoleràncies, no siga cas que les postres vos acaben reglotant.

“Nelo, per què parles així?”

“Què et passa, bonic?”

Tota esta introducció era només l'entrant per al plat principal: un nou vídeo per a conéixer millor el vocabulari propi dels restaurants.

A un restaurant pots anar bàsicament a dos coses: a menjar o a treballar. Si hi veniu a menjar sou clients, comensals o, fins i tot, crítics gastronòmics de la Guia Michelin. Si hi veniu a treballar podeu ser cambrers o cambreres, cuiners o cuineres, xefs, cap de sala, o… qui sap, potser sou propietaris. Bé, en eixe cas, no tinc clar si hi veniu a treballar o a furonejar…

Una cosa essencial en els restaurants són els coberts. Ací els tenim: la cullera, la forqueta i el ganivet. Molt de compte ací! Ga-ni-vet, res de gabinet. L'únic gabinet que podeu vore un restaurant és el de Caligari, en el fil musical. Un altre element essencial del restaurant és el plat. Un plat buit és un plat, però un plat fondo ple de sopa fins a vessar també és un plat. És a dir, que un plat és al mateix temps el continent i el contingut. Un moment, un moment. Això vol dir que un plat, en realitat, són dos plats? Un dos per un? Ah…

En molts restaurants podeu dinar de menú. El sopar, en canvi, acostuma a ser a la carta. Quan arriba el cambrer i demaneu, ell o ella vos apuntarà la comanda. De segur que vos recomanarà l'especialitat de la casa, que pot ser carn, peix, arròs, amanides, algun plat vegetarià, o, fins i tot, vegà.

Després de demanar el compte, feu el favor de deixar-los una bona propina. Als restaurants no només es menja, també es beu. Podeu demanar aigua, un refresc o un suc natural espremut al moment. Ah, sí. Jo sí. Si voleu begudes alcohòliques o, com es deia abans, espirituoses, podeu demanar una cervesa. Llegiu-ho o bé: cer-ve-sa. La primera amb c i la segona amb una s sonora. Sonora! Sonora! En acabar l'àpat, podeu demanar un café, amb la e oberta, o un café, amb la e tancada. No hi ha problema, ambdós els entendran. Si no sou de café, sempre podeu demanar una infusió. Amb només una s, això sí, ben sonora. D'infusions n'hi ha de tot tipus: te (sense accent), menta, poliol, til·la, romaní, valeriana, gingebre, camamil·la, herba-sana… Ah! Quin estrés amb tanta herba, no? Millor demane un got d'aigua de l'aixeta i en pau.

***

—Hora de menjar… de jugar. Primer jugarem, després menjarem. Ivan, tens alguna cosa a vore amb este local?

—Sí, soc el gerent del local.

—Ah, perfecte! Doncs mira, ara farem un joc. Et donaré tres preguntes. Si les encertes, ens quedem a dinar, i si perds, no paguem (RIU).

—Em pareix correcte. Vinga, va, accepte.

—Anem a la primera. A vore si saps com escriurem correctament esta hortalissa. Ta-xan!

—La de baix, albergina.

—N'estàs superconvençut.

—Soc cuiner, ho he de saber.

—És de veres, i per això és correcta! Albergina. Segona pregunta. Com escriurem correctament el que prens després de menjar això.

—Eh… La d'enmig?

—No! No passa res, no passa res. Escriurem camamil·la, amb l geminada. Tot i que també podem dir camamilla, amb doble l. Però només amb una, no. I mira, per a poder dinar o sopar, o un bon esmorzaret d'estos de forqueta i…

—Ganivet.

—Amb v, no?

—Sí.

—Doncs molt ben fet! Amb v, molt bé. Ganivet, amb ene i ve. Ivan, no està gens malament. No les has encertades totes, per tant, convides tu. Molt bé! Vinga, xics!

***

En un restaurant, i en la vida en general, hem de parlar amb educació i correctament, si pot ser. No podem telefonar i dir: “Ieee, que vull sopar! Guarda'm taula, eh?”

Res d'això. Hem de telefonar amb educació i dir, per exemple: “Bon dia, m'agradaria…" o dues persones. O “Bona nit, ens agradaria sopar al vostre restaurant…” Així, sí. Parlant així, quedareu com a persones humanes, decents i educades. I vos estalviareu molts diners en caramels per a la gola. Una vegada esteu en taula, algunes expressions correctes per a dirigir-se al cambrer o cambrera per a demanar són: Disculpe, quin és l'aperitiu del dia? Què recomaneu? Teniu alguna especialitat? Què inclou el menú del dia?

Un tema important pel que fa a la llengua, i a la supervivència, són les al·lèrgies. Tot i que les cartes dels restaurants cada vegada n'ofereixen més informació, mai està de més preguntar coses com: Que no vos faça mai vergonya preguntar per les al·lèrgies, perquè és millor previndre que fugir corrents a l'hospital i deixar el sopar a mitges, que està tot car.

Quan demaneu la beguda, algunes formes correctes són...

Recordeu que el què, sempre que s'accentua, com en el cas dels interrogatius, s'accentua amb accent obert, però pronunciem la e tancada. De res!

Un detall important: el control d'esfínters. Quan mengem és habitual necessitar fer de ventre, buidar els budells; com diuen al metro: deixar eixir abans d'entrar. Una forma correcta de preguntar al cambrer o cambrera és: “Disculpe, on està el lavabo?” Altres formes correctes de referir-se al lavabo són...

En acabant, és el moment… de pagar. Sí, la Dolorosa, que diu aquell. Hem de preguntar al cambrer: Això sí, convé recordar-li abans que estava, o que era tot, boníssim, de categoria, espectacular, per a xuplar-se o llepar-se els dits. A l'hora de pagar, podem fer-ho en efectiu o amb targeta. Això haurem de preguntar-ho: “Accepteu targeta?” I solem repartir el pagament, sempre podem dir: Si és possible. Això sí, sempre està l'opció que algú de la taula estiga especialment inspirat o inspirada i amolle el clàssic: “Xe, això ho pague jo!” I fins ací el vídeo de hui.

Recordeu que a un restaurant pots vindre a menjar o a treballar. Hui he vingut a les 2 i ja he fet la primera. Ara toca… tancar la paradeta i assaborir esta cremeta. Cremeta d'albergina, mira. Vinga, fins al pròxim!