—Molta varietat veig jo ací de melons i carabasses…

—Tenim prou varietat en general.

—Per allí tenim el meló roget, després tenim el meló d'Ontinyent.

—Sí, el meló d'or.

—Semblant al del costat, al groc.

—Sí.

—Ah, això és el meló d'Ontinyent?

—I això, una varietat de groc. Meló groc?

—Són pràcticament molt semblants. Sí.

—Meló blanc o meló del Perelló.

—Blanc o del Perelló?

—Tenim el Gàl·lia o francés, també.

—Meló francés.

—I ja l'últim, el de tot l'any.

—Este és el de tot l'any?

—De tot l'any. No l'havia vist mai aixina.

—No, són varietats autòctones.

—Este és el que diuen que…?

—Es penja tot l'any. Per això és de tot l'any.

—I ací tenim açò que és família de… L'última varietat del meló: l'alficòs.

—Ah, l'alficòs!

—Que es gasta per a la salmorra i està molt bé per a disfressar-se d'Star Wars, de l'intèrpret. També serveix per a això.

—Ara ací tenim carabasses, però trobe que no són… valencianes.

—És un poc de tot el món.

—Esta sí, no?

—Sí, aquesta sí. Açò és la carabasseta, molt bé, però açò ja són coses com molt de l'estranger, no?

—Què és això? Com es diu?

—Croockneck.

—Crookneck!

—D'on és originari?

—D'Amèrica, això.

—Òscar, açò que és? Com es diu?

—Això es diu scallop.

—Scallop? Sí, típic d'Amèrica.

—Ah, és una carabassa?

—Un tipus, correcte.

—I ací tenim…

—Ací tenim el meló d'Alger.

—Meló d'Alger, meló d'aigua, que diuen també a molts llocs.

—Vols tastar-lo?

—Mmm… saps què et dic? Estic un poc dels melons enfitat, jo he nadat molt en melons i m'ha entrat capritxet…

—D'alficòs?

—D'alficòs, sí.

—I, a més, es menja…

—Això? Amb pell i tot.

—Sí, no? Mon pare feia salmorra.

—Soc fill de botiguer i en féiem.

—Tampoc t'has calfat tu molt el cap. Home, a tallonets…

—Ho tallem o a mos redó?

—Va, sí, un poc.

—Molt bé! Un trosset, que bo!

—A veure…

—I l'entrecot este? Com era? Ah, escalop, scallop!