El joc: cal metge

—Ara jugarem una miqueta amb… Com et diuen?

—Marina.

—Marina i estem a prop de la mar, perfecte tot.

—Sí, sí.

—Has vingut al metge?

—Eh, bueno he venido a acompañar a mi madre.

—Ah, està bé?

—Sí, sí, sí. Ahora esperando a que salga y ya está.

—Doncs mira, mentre esperes, d'acord? Et propose jugar a un joc molt senzill: jo et done tres opcions…

—Sí.

—I tu m'has de dir quina és la correcta de com s'escriu una paraula. I la primera paraula és… anàlisi:

a) Un anàlisi.

b) Una anàlisi.

c) Una anàlisis.

—Yo creo que la primera.

—Marina es decanta per la primera. Un anàlisi, en masculí. Quasi, quasi! Hem encertat en anàlisi. Efectivament, és en singular, però, direm una anàlisi, en femení. En valencià ho fem en femení. Una anàlisi de sang.

—Clar.

—A vore, com diríem… quan estàs malalteta o malaltet, tens una:

a) Malaltia.

b) Enfermetat.

c) Infermetat.

—Yo creo que, te voy a decir esta, pero igual puede ser que sea esta. Pero, o sea, lo que escuchas en el pueblo, malaltia. Pero igual es, bien dicho, infermetat.

—Ie, per ahí van els tirs, per ahí van. Ho has sentit molt bé en el poble. De a on eres tu?

—De Massamagrell.

—Malaltia. I també podem dir infermetat, igual que diem infermera.

—Vale.

—Infermetat, més antic però… Molt bé, Marina, vinga. Anem a per la tercera. La paraula, en femení, per a adreçar-se a la persona que passa consulta és:

a) Metja.

b) Metgessa.

c) Metgesa.

—Pues, ahí me entra ya…

—Amb una s, amb dos… sense s… Metgessa, amb dos s… I Marina ha triat bé, molt bé!

—Ah, mira!

—Amb tg i amb dos s. Però també podem dir la metja.

—Ah, sí, lo que se suele escuchar más, pero, claro… ya yendo a lo correcto…

—No, no, les dos són correctes. Escolta, espere que estiga molt bé ta mare. D'acord? Que vaja molt bé.

—Moltes gràcies.

—Gràcies, Marina, a tu.

—A tu.