Amb quins verbs suposes tu?

Quan fem suposicions en valencià, una de les opcions que tenim és utilitzar estructures amb dos verbs que segueixen certs models segons el temps verbal del primer verb.

—És probable que no hàgeu entés res? Ja vaig!

Una opció per a fer suposicions és utilitzar el primer verb, en present i el segon, en futur. Exemple: Supose que m'arreglaran això de les vacances.

—Eh? A qui corresponga!

O bé, el present, més el perfet d’indicatiu. Exemple: M'imagine que ho han arreglat.

—Veritat que sí?

I encara hi ha l’opció de present més passat perifràstic, si la suposició és sobre un fet passat. Exemple: Crec que ho van arreglar.

—Hola? Algú per a respondre estes preguntes?

—No vos queixareu de falta d’opcions, eh?

També es poden fer suposicions amb l’imperfet i el condicional. Exemple: M'imaginava que ho arreglarien.

I amb el perfet perifràstic i el condicional perfet que, dit així, pareix una cosa molt enrevessada, però mireu que fàcil: Vaig suposar que ho haurien resolt.

—Però sembla que no, eh? El cas és que jo estic ací suposant, suposant, però… O siga, ara de veres. Han resolt el tema de les vacances o no? És que, vull dir-te… No, és que estic ací… La gràcia dels vídeos, vinga a gravar, vinga a gravar… Jo veig ací en el calendari que ja em toquen i no sé, és que la gràcia té un límit, tios.

I per a suposicions en negatiu teniu també diverses opcions. Mireu: el primer verb, en present, i el segon verb, en present de subjuntiu o en perfet de subjuntiu: Dubte que ho arreglen;No crec que ho hagen arreglat.

També podem fer suposicions amb el primer verb en imperfet i el segon verb en condicional: Dubtava que ho arreglarien.

En imperfet de subjuntiu: No m'imaginava que ho arreglaren.

O en plusquamperfet de subjuntiu: No creia que ho hagueren arreglat.

—No, si… No, si… No, si... A vore, que podem dubtar de mil maneres i en mil llengües, però… Eh… Insistisc, vull vacances.

Pareu atenció perquè també podem fer suposicions amb perífrasis verbals amb deure. Per exemple: Deuen ser les quatre de la matinada i jo no he pogut pegar ni una cabotadeta.

Per a expressar probabilitat o suposició, podem fer servir el verb deure en companyia d’un infinitiu. Fixeu-vos en els exemples següents conjugats en diferents persones: Dec ser la persona més puntual de la colla, sempre arribe el primer.

—Eh… Este exemple no està basat en fets reals.

No m'imagine com et deus trobar, després de tot el que has passat; Qui deu ser aquell que ens mira tan fixament?;On estan els xiquets? No ho sé cert, però deuen estar al jardí; Després d'estar tot el matí escrivint guions, deveu tindre gana.

—Doncs una botelleta de sèrum i a funcionar, que ací queda molta faena encara per traure.

Es pot fer el mateix, però amb imperfet d'indicatiu del verb deure, per a expressar probabilitat en passat. Mireu: Quan vas arribar ja devia estar adormida, perquè no et vaig sentir; Quan eres xicoteta, devies ser un trasto;Quan vas arribar, devien ser vora les onze de la nit; Pel que m'heu explicat, devíeu ser-hi una bona colla!; Devien fer patxoca, vestits per al casament.

—Patxoca, si no ho sabíeu, és el goig que fa una persona o una cosa per la seua presència o per l’exuberància del seu cos. I sí, ja sé el que esteu pensant tots. Patxoca és el meu segon nom.

Deure més infinitiu perfet expressa una hipòtesi de la causa. Per exemple: Deu haver anat a comprar. Hi deu haver anat de matí perquè la nevera està plena.

—Ara que és gran i està jubilat, es nota que té traça explicant coses a les criatures. Com jo, clar.