Els verbs transitius

Gràcies.

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.

Bé, després d'estos sis doblets lingüístics que hem comentat, passem al concurset. El concurset es diu Preguntetes punyeteretes, i ací teniu uns instruments musicals que són unes postisses o castanyoles per a Geraldine, i un ukulele, per a Vicent de Roca, i quan sapigueu la resposta, ho haureu de fer sonar. Qui ho faça sonar primer, contestarà primer.

—Ukulele, t'has enganyat o és ukulele?

—Ukulele, ukulele, jo ho he aprés fa poquet també.

—Això ve de Hawaii? És aixina?

—No tinc tanta informació.

—Ai, que bo.

—Però, sona bé, ukulele.

—Jo vos faré unes preguntes, a vore si en sabeu la resposta. Pregunta 1, esta és facileta; heu de triar l'opció correcta. Quin és el femení de francés: francessa amb dues esses, francesa amb una esse o franceça amb ce trencada, Geraldine?

—Francessa amb dues esses.

—Francessa… no ho sé, no ho sé, no ho sé, no ho sé… amb una esse!

—Ai, mira! No, no li ho he xivat jo, li ho he xivat jo i li ho he xivat mal.

—Li ho has dit tu?! Si és que no pots fiar-te d'un apitxat, perquè no sabrà mai si va una esse, una ce trencada, dos esses…

—Jo vull guanyar el concurs, però jo li he dit… una trampeta.

—Ho ha fet a posta.

—No et fies, ho ha fet a posta. Vinga, doncs, pregunta dos: quina opció és correcta?

a) Arrel de les pluges, no hem pogut passar pel barranc.

b) Arran de les pluges, no hem pogut passar pel barranc.

c) A raïl de les pluges, no hem pogut passar pel barranc.

Eixe ukulele de Vicent de Roca.

—A vore jo sentir molt a raïl, però crec que està mal. Crec que era arran.

—Malament, està malament.

—És arran.

—És arran, no? O no?

—Correcte, Geraldine i Vicent! És arran de.Arrel és el que tenen els arbres i raïl és allò de les vies del tren, però el connector és arran de, no és ni arrel de ni a raïl de.

—Raïl dels arbres no està bé.

—No, són les arrels dels arbres i els raïls del tren, molt bé. La següent. Vinga, a veure com ho porteu. Quina és l'opció correcta?

a) Com més gran, més animal.

b) Quant més et conec, menys em refie.

c) Contra més li diràs, més plorarà.

—Ai.

—A vore, Vicent, Vicent.

—La a).

—Com més gran, més animal. Geraldine, tu què creus?

—Ho he dit per dir.

—L'estructura comparativa: "com més gran, més animal" o "quan més gran, més animal" o "contra més gran, més animal"?

—"Quan més gran, més animal".

—Esta també és avançada i realment, quan més i contra més es consideren interferències, es consideren barbarismes sintàctics. I l'estructura que considerem més pròpia per a comparar és: com més, com més estudies, més sabràs.

—De xiripa.

—De sort.

—Molt bé, doncs jo m'he perdut en el recompte, diria que ha guanyat Vicent de Roca.

Però…

—Potser.

—Però, no, de sort. Ja et dic...

—No, no, però és que en tenim una altra per a desempatar. No acabem ací. Vinga, a vore. Esta és de qüestió de verbs transitius i intransitius. Quina és la correcta? A vore.

Opció A: He conegut al teu germà.

Opció B: Telefona a ton pare quan pugues.

Opció C: La policia perseguia als manifestants.

Anem a intentar-ho. La tres.

—La tres.

—Heu dit la tres, però la correcta és la B. Això és una qüestió que tenim, que és la qüestió dels verbs transitius i els verbs intransitius, que provoca problemes amb la preposició a i amb el pronom feble, perquè telefonar és un verb intransitiu. Explicat ràpid, que darrere porta un complement indirecte introduït per la preposició a i, per tant, quan el pronominalitzem, utilitzem li. Diem: «telefonà a son pare» > «li telefona; telefona-li».

—«Telefona ton pare» no estaria bé?

—Faltaria la a: «telefona a ton pare». Però quan parles ràpid, eixa preposició a es perd perquè vaig amb la a de telefona.

—Però també es pot dir telefona-li?

—També, sí. Li telefona o telefona-li perquè es telefona a algú i, per tant, pronominalitzen amb li o els.

—Fa una sinalefa.

—No, fa una elisió.

—Una elisió.

—Els verbs transitius necessiten un complement directe que rep directament l'acció del verb. Com en «Triem els nostres representants», és transitiu perquè no diem triem als nostres, sinó els nostres. Què triem? Els nostres representants. Estos complements poden ser substituïts per pronoms febles, com el o la, i no per li o els. «Triem la delegada del curs» equival a la triem i no a li triem. Esta qüestió la remarque molt perquè és un error molt típic. Generalment, el complement directe no porta la preposició a davant, tot i que hi ha casos especials en què sí que en pot dur, segons el que vaja darrere. Per exemple, sí que diem: «triem a totes les representants» o «les triem», però preguntem a qui triem i diem a ella, no diem ella. En eixos casos sí que posem la a, tot i que siga un verb transitiu. Aleshores, com podem saber si és d'una manera o d'una altra?

—Ni idea.

—Tenim una pista al diccionari normatiu, el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la llengua o el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans per a determinar si un verb és transitiu apareixerà una ve baixa i una abreviatura de tr., v. tr. (verb transitiu), i si és intransitiu, apareixerà v. intr. (verb intransitiu), i així ho podeu saber. Vosaltres que teniu al voltant d'un C1, ¿el tema dels verbs transitius i intransitius aleshores vos resulta molt difícil?

—De vegades, sí.

—És difícil, ho és. Perquè és una interferència molt subtil sintàctica i, per tant, això sempre costa de reconéixer.

—Moltíssimes gràcies per haver vingut, Vicent de Roca, Geraldine, vos emporteu el nostre amor infinit, alguns coneixements més de valencià i l'experiència existencial d'haver entrat als majestuosos estudis d'À Punt a Burjassot. Aprofitem per a dir que Geraldine és periodista. Aleshores, no sé, a la millor un currículum per ací.

—I per tancar este Beniparlem, vos contarem que el reglament 3.5. de la Constitució de Beniparlem afirma que és menester aprofitar les riqueses del plurilingüisme, de l'aprenentatge de diverses llengües per tal d'enriquir la nostra ment. Investigadores com Jasone Cenoz, de la Universitat del País Basc, i Laura Portolés, de la Universitat Jaume I, assenyalen, pensant sobretot en contextos escolars, que el translanguaging, o ús fluït i natural de diverses llengües dins d’una mateixa conversa, no s’ha de penalitzar, sinó que és un exercici formidable per a reforçar els aprenentatges lingüístics. 

L’exercici cognitiu d’anar canviant de llegua en les interaccions, també conegut com a code-switching, és com una classe de funcionals per al nostre cos, per al nostre cervell. Per què? Perquè ens enforteix i ens fa més flexibles i resistents. Així que la pròxima vegada que parleu, no tingueu por d'entremesclar llengües. 

—Això s'ha fet tota la vida.

—Tota la vida.

—Fins al pròxim pòdcast, continueu explorant i aprenent llengües. Salut!

—Molt bé, adeu!

Beniparlem, un pòdcast per a aprendre valencià amb Aina Monferrer.