Els poemes d'Estellés

I bé, ara passarem a unes notes de veu que ens han enviat els nostres oients i les nostres oients també llegint-nos un fragment dels seus poemes preferits d'Estellés. Vinga, escoltem-ne una: Ai, hola, què tal? Soc Adrià Espí, de Xàtiva. El meu poema preferit de Vicent Andrés Estellés és el número XXII de L'hotel París, que és l'últim del llibre, i també és el meu llibre preferit del gran poeta Estellés.

«Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,

i xiques, al cinema, amb les cames obertes

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre

per saber el tamany escaient del taüt.»

Quin tipus d'Estellés hem vist ací, Francesc?

Home, hem vist l'Estellés que d'alguna manera rememora l'ofici de forner que perdura i que apareix en molts dels seus poemes, fer el rent, pastar el pa... és com una miqueta assaonar el poema.

I un poquet eròtic també.

Sí, l'Estellés eròtic. Quan llegim poemes, el tema de l'erotisme sempre sol sortir i quan treballes en adolescents, és que eixos poemes, els amants... l'eròtic d'Estellés és fabulós. A més, és una tradició ben valenciana, des del Tirant lo Blanch fins als poetes, diríem de la Renaixença, de la Decadència, els jocs eròtics i... no sé.

És un dels temes més literaris fonamentals.

Bé, escoltem el segon fragment:

Hola, soc Vicent, soc de Muro. I els versos que més m'agraden de Vicent Andrés Estellés estan en un poema que vaig descobrir gràcies a la música d'Ovidi i s'anomena «M'aclame a tu» i diu així:

«Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m’agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il·limitat.»

«M'aclame a tu» té, a més, una qüestió molt familiar, és a dir, a l'escola on estudien els meus fills, vora... no sé un centenar de xiquets i xiquetes de Primària cantant «M'aclame a tu» amb la coral és una passada, és a dir, és que és un dels poemes clau de l'obra d'Estellés.

De l'Estellés més del final, del Mural, que és el seu cant a la terra.

És un himne, i a més, és fabulós, i la versió musical de l'Ovidi és... d'Ovidi Montllor i de Toti Soler, l'han fet immortal.

Escoltem l'últim fragment:

Hola, família, soc Ramon de Benissuera, a la Vall d'Albaida, el poema que més m'agrada de Vicent Andrés Estellés és «Ací em pariren, ací estic», que pertany al Llibre de meravelles i, a més, ha sigut cantat, entre altres personalitats, pel gran Andreu Valor, i ací vos deixe alguns dels versos:

«Ací em pariren, ací estic.

I com que em passen certes coses,

ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.

Ací treballe i done besos.

Ací agonitze i ací em ric.

Ale, adeu, visca la terra!»

Eixa harmonia vocàlica... visca la Terra. I Ricard, este poema el coneixies, no? «Ací em pariren, ací estic».

Sí, este un poquet més al final. Jo trobe que l'autor el que ens vol mostrar, no sé si és com una mena de descripció de jo poètic d'ell...

És molt sentenciós, veritat, sí, perquè al final l'home exposa la seua estada... la seua manera d'estar al món, en el món i on ha caigut, d'alguna manera existencialistes o fenomenològica. Vols afegir alguna cosa, Francesc?

El poema «Ací em pariren, ací estic» és el que comentava: com des del localisme, és a dir, des d'un home, un entre tants, d'un poble de l'Horta del País Valencià, com transcendeix a fer una poesia universal, un llenguatge diríem i que, no sé, que va més enllà de totes les fronteres. És a dir, per això... per a mi, la figura d'Estellés, a banda de la poesia, és la seua voluntat. Des d'un ací on em pariren, ací on visc, en este poble concret, soc un entre tants que soc capaç d'obrir-la, de polsar la clau que obri tots els panys que és la càrrega poètica o la força poètica d'Estellés. Per això crec que és tan, tan, tan important el nostre poder de connectar amb l'universal des del, des d'allò local, allò valencià.