Abreugem noms propis

Molt bé, doncs ara donem veu als nostres oients i els hem demanat unes notes de veu per conéixer alguns gentilicis. Si et sembla bé, Immaculada, les escoltem.

A ma mare li diuen Fina.

A mon tio li diuen Tolo.

A mon pare li diuen Tòfol.

A mi em diuen Monti.

Fina, Tolo, Tòfol, Monti... Ací, quin tipus d'abreviatures estem tractant?

Bé, estem parlant de com s'abreuja un nom, que pot ser per l'inici, pel mig o pel final.

I és tot correcte en valencià?

El nostre costum ha sigut sempre més quedar-nos amb la part de darrere. Per exemple, una paraula com Antonio: escoltaries en castellà «Antón» (Antón Pirulero, recordes la cançó?), i nosaltres seria «Toni». Seria una afèresi, seria quedar-te amb la part final. També podries quedar-te amb unes lletres del mig, com fan amb «Barcelona», que fan «Barna». "Salvor" per "Salvador", que en castellà seria "Salva" i en valencià tindríem "Voro". Li fiques la o per a ajudar-te. Com en Ximo, Tono, Cento... I tindries esta possibilitat d'aglutinar i tindries això, Salvor.

Que interessant. Aleshores l'apòcope, que seria quedar-se amb la part inicial dels noms, en alguns casos, també existeix en valencià.

I tant que existeix, però una cosa és que existisca i l'altra cosa és que siga el costum. El nostre costum és fer-ho amb la part de darrere. Però vaja, a mi em diuen "Imma", és cert, una manera d'acurtar-me. També em diuen "Macu" depenent de l'àmbit, i podrien haver-me dit també "Ada".

Moltíssimes gràcies. Ja hem conegut més qüestions dels hipocorístics i hem vist que la forma més genuïna és l'afèresi, però que les altres també tenen presència i que també poden ser correctes. I coneixes les següents afèresis? Per exemple, Bet?

D'Elisabet.

Ton?

D'Antonio. Jo la conec més en femení, com "Tona".

Com Pep de la Tona.

Quim?

De Joaquim. El pare Quimet.

I "Met", de quin nom seria? De Jaumet, per exemple.

De Jaume, Met; jo no l'havia sentit.

Potser ens l'hem inventada, eh, no ho sé, no ho sé. Aquests guionistes...

El que sí que és cert, i això és un apel·latiu que ja no sent tant, ho he sentit a la gent major. És el "iu", "iues".

Com a diminutiu.

Per exemple, Pep, "Pepiu". Coneixereu a Pepiu...

L'humorista, sí.

I en femení seria «Pepiues», Ampariues, Visantiquiues... Això li ho deien a ma mare i no li agradava gens.

I el que fa més gràcia de tot és quan ja t'has oblidat del nom i com ho fas per l'afèresi, et quedes només amb el diminutiu i li diuen "La tia Iues». I endevina eixe "iues" d'on ve.

Ostres, ostres, doncs ahí sí que ja... És un nivell de síntesi extrem.