'Swing, swing, swing', de Jordi Martí-Rueda
Quan a Louis Armstrong li van posar una corneta a les mans perquè despertara tot l’orfenat, amb la primera nota va entendre que havia nascut per a ser músic. Ella Fitzgerald vivia al carrer, vestia parracs i duia sabates d’home, però es va jurar que un dia faria seus els escenaris. En plena allau de repressió racista, el veïnat de Harlem va ser capaç d’inventar el ball més excitant dels anys trenta. Als camps de concentració nazis, hi havia joves que cantaven swing a mitja veu per a sobreviure dia a dia. I, moltes dècades després, a la Nova Orleans devastada pel Katrina i la negligència política, centenars de persones es conjuraven entre les runes perquè les trompetes, les tubes i els timbals els ajudaren a reconstruir les seues vides.
En Swing, swing, swing, Jordi Martí-Rueda ens ofereix un vibrant mosaic de relats entrellaçats que evidencien que el swing i el lindy-hop van ser molt més que una música i un ball. Un viatge apassionant que ens transporta a Louisiana, Nova York, Chicago, la França ocupada o l’Alemanya nazi per a reviure les extraordinàries històries dels homes i les dones que van revolucionar les pistes de ball mentre desafiaven el racisme, el feixisme i el masclisme. Vides de jazz, rebel·lia i ball que ens han deixat un llegat extraordinari: com obrir escletxes d’esperança en temps de foscor.
Swing, swing, swing és una obra que parla del ball, de la música i de la seua influència sobre la vida de moltes persones per a les quals suposava una via d’escapament dels seus problemes. No obstant això, el llibre ens parla al mateix temps de tres grans problemes estructurals que continuen presents hui en dia: el racisme, el masclisme i el feixisme.
Context històric
Durant els anys trenta del segle passat, el barri de Harlem, a Nova York, va ser un important centre cultural per als afroamericans on es van crear obres que suposaven una resposta al racisme i a la discriminació de la societat.
A través de vint-i-sis relats entrellaçats, el lector pot apreciar com el lindy-hop i el swing van ser una ferramenta de protesta contra les injustícies. Aquests balls van permetre l’expressió de la cultura negra, desafiant les normes racistes de l’època i, fins i tot, es podia veure com un símbol de llibertat.
Respecte al masclisme, el lindy-hop va desafiar les normes de gènere del ball, ja que a diferència d’altres estils, aquesta modalitat atorgava una relació d’igualtat entre homes i dones, que tenien l’oportunitat d’expressar-se lliurement mentre ballaven. Així, les dones desafiaven les expectatives d’un paper passiu i subordinat al de l’home, cosa que suposava un espai per a expressar-se.
El swing també va tindre un important paper als camps de concentració nazis. Per als nazis, el jazz era una música “no alemanya” per la seua influència estrangera. Per tant, mentre el règim menyspreava aquestes formes musicals, alguns presoners trobaren en la música una forma de resistència i supervivència, així doncs molts joves cantaven per a sobreviure, amb la qual cosa trobaren una escletxa d’esperança entre la foscor.
Segons Jordí Martí-Rueda, l’autor, el jazz i el swing no són precisament un acte reivindicatiu, sinó que són “una expressió de felicitat i alegria. El que passa és que en determinats contextos un acte d’alegria pot ser un acte de rebel·lia, encara que la intenció no sigui aquesta”. De fet, considera que “no és casual que el swing explosionés en l’època de la Gran Depressió, als anys trenta, a les grans ciutats. És una expressió d’alegria que respon a una rebel·lió contra el context. Malgrat tot, no crec que hagi de sorgir necessàriament d’un patiment. L’alegria també pot ser un acte d’atreviment i rebel·lia, i en aquest cas es plasma en la música i el ball”.
La situació actual
Encara que la situació ha canviat molt des d’aquella època, encara hui en dia, el masclisme, el feixisme i el racisme continuen presents en la societat. L’ONU estima que 736 milions de dones al món (aproximadament una de cada tres) han experimentat, en algun moment, violència física o sexual. A més, l’INE afirma que, només en 2022, a Espanya, 32.644 dones van ser víctimes de la violència de gènere.
https://www.unwomen.org/es/what-we-do/ending-violence-against-women/facts-and-figures
Respecte al racisme, SOS Racismo recull en un informe que en 2021, dels 1.133 casos resolts com a delictes d’odi, 465 tenien una motivació xenòfoba o racista i és que, per desgràcia, el color de la pell, els trets físics, els costums i comportaments culturals i les creences religioses continuen sent motiu de discriminació segons el Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica (CEDRE).
Per últim, encara que es puga pensar que el feixisme ha desaparegut, continua viu, encara que en molts casos reba altres noms. Durant els últims temps, han ressorgit moviments polítics d’extrema dreta que s’oposen als principis democràtics i que basen els seus discursos en la discriminació, la violència, el racisme, etc.
