'Mireia', de Purificació Mascarell
Sinopsi
Mireia narra la història de dues amigues de Xàtiva que es coneixen des de xicotetes. Neus, una jove artista que desenvolupa la seua pintura pintant làpides en el cementeri on treballa son pare, i Mireia, una estudiant de psicologia que prepara la seua tesi doctoral sobre el metge xativí Lluís Simarro, i de qui Neus està completament enamorada.
La trama comença quan ambdues coneixen Llorenç, un home misteriós que demanarà a Neus que li faça un retrat. Amb aquesta excusa les convida a la seua casa senyorial, on intentarà seduir Mireia. Aquest triangle amorós està rodejat d’una atmosfera misteriosa, que indueix al lector i lectora a pensar, des de la primera pàgina, que alguna cosa terrible acabarà ocorrent.
Estem davant una novel·la breu, 116 pàgines, que relata la historia amb gran ritme narratiu, però al mateix temps plena de referències històriques i artístiques. Així, Mascarell dona pinzellades sobre una gran diversitat de temes interessants perquè el lector o lectora curiós puga tirar el fil. Mireia barreja dues èpoques, finals del segle XIX i l’actualitat, que dialoguen al voltant de temes com la imatge de la femme fatale, la ciència psiquiàtrica, la histèria i la llibertat de les dones.
Sobre l’autora
Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és professora de Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals de la Universitat de València (UV). També exerceix com a investigadora al voltant del cànon, la recepció literària i els estudis feministes. Mascarell és autora d’altres llibres com Cartilla de redención (Altamarea, 2021), Centre Comercial l’Oblit (I Premi de narrativa infantil Enric Lluch – Premis Literaris Ciutat d’Algemesí, Andana, 2018) i l’obra de teatre Cavallers (PUV, 2016).
Psiquiatre xativí Lluis Simarro, l’hospital de la Salpêtrière i el neuròleg Jean-Martin Charcot
Paral·lelament a la història de les dos protagonistes, i fruit de la investigació que du a terme Mireia, a través de les pàgines de la novel·la coneixerem la historia del metge Lluís Simarro. Simarro va ser considerat com un dels pioners de la psicologia científica espanyola. La seua infància va estar marcada per la traumàtica mort dels seus pares, ja que el seu pare va morir per tuberculosi i, només un dia després, la seua mare es va suïcidar.
Els seus estudis i la seua vocació per la medicina i, més específicament, la psicologia, el van portar a fer una estada de cinc anys a Paris, a l’hospital de la Salpêtrière, l’institut neurològic més gran d’Europa en aquella època, sota les ordres del neuròleg Jean-Martin Charcot. Mireia indaga en aquesta època i període de la vida del metge xativí.
En aquella època, aquest hospital era conegut per les practiques poc convencionals contra les dones, que eren tancades i diagnosticades d’histèria. Així, el llibre dona pinzellades sobre la barbàrie que es va perpetrar contra elles, la majoria procedents d’entorns marginals, i fa un repàs a la idea que, durant molts anys, ha convertit a la histèria en un diagnòstic mèdic associat a les dones, reflex d’una societat que tenia por de la llibertat de les dones.
“En l’antiguitat clàssica es creia que l’úter era un ser viu errant, independent i capaç de vagar sense rumb per l’interior del cos femení. Els seus passejos, de fet, eren els causants de la hysterike pnix. Histèria prové del grec i significa precisament això: ‘úter’”. (Mireia, pag. 67)
En resum, estem davant d’una novel·la on tot encaixa a la perfecció, plena de referències culturals i històriques, i que presenta al lector i lectora una historia que no el soltarà fins a l’última pàgina.
