'A casa teníem un himne', de Maria Climent

A casa teníem un himne
A casa teníem un himne

L’Altra Editorial ha publicat enguany A casa teníem un himne, la segona novel·la de l’ampostina Maria Climent, després de la seua òpera prima Gina

A casa teníem un himne narra la història de tres dones: Erne, la mare, i les dues filles, Remei i Marga. Remei té més de quaranta anys, és casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seua germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligue, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món.

I la mare de totes dues, Erne, fa més de quinze anys que es va instal·lar a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les dues filles, que no li ho perdonen. Però quan Remei arrossega Marga fins al cor de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desvele un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres. A casa teníem un himne explora els secrets familiars, les eleccions vitals i les oportunitats perdudes.

Estem davant d’una novel·la coral estructurada amb tres veus narratives, la d’Erne i les dues filles: Remei i Marga. Aquestes narracions es van intercalant a través dels capítols, i això ens permet anar construint un mosaic de la història al mateix temps que anem coneixent els pensaments, les motivacions i la manera de ser de cada una de les protagonistes.

Així mateix, s’hi insereix la varietat del dialecte ebrenc, ja que part de la novel·la transcorre a Arnes, d’on són les protagonistes.

L’argument del llibre qüestiona el model tradicional de família, però també la figura de la dona i les expectatives que molt sovint tenim nosaltres mateixos sobre què és allò que s’espera de nosaltres o què significa tindre èxit en la vida.

Un element central de l’obra és la comunicació, també l’absència d’aquesta. Erne passa nou anys de la seua vida sense parlar d’una manera voluntària, un fet que travessa totalment la infància i l’adolescència de les dues filles. Però també tracta les dificultats que troben totes tres per a comunicar-se en l’etapa adulta, ja que cada una té una manera de fer i de ser.

«Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys. Me’n recordo. Suposo que vaig aprendre a parlar gràcies a tota l’altra gent que em torcava els mocs: mon pare, ma germana gran, ma iaia, les veïnes i les mestres de l’escola...».

Però Climent també parla de la culpa i de com esdevé una herència entre les dones de la família. Una culpa imposada moltes vegades que acaben incorporant i que els costarà molt llevar-se de damunt.

L’escriptura delicada de Maria Climent destaca per una fina ironia i un humor àcid i, moltes vegades, agredolç. A casa teníem un himne traspua una prosa tendra i divertida que atrapa el lector, que acabarà estimant les tres protagonistes.

Sobre l’autora

Maria Climent (Amposta, 1985) és llicenciada en Traducció i Interpretació i, també, ha estudiat Guió. Ha treballat de professora d’idiomes, de redactora i gestora de continguts, de gestora de mitjans socials, de professora d’escriptura i de cronista. Actualment es guanya la vida, que ja és molt, fent de traductora i de gestora de comunitats virtuals. Col·labora regularment amb la plataforma digital de cultura Catorze i viu a Amposta amb la parella i la filla, Carlota. L’any 2019 va publicar la seua primera novel·la, Gina (L’Altra Editorial), que va ser un èxit importantíssim de crítica i de públic i de què se n’han fet més de nou edicions.

També et pot interessar

stats